Remuntada històrica del Barça

Creure va més enllà de les proves. Ja podia haver fet el Barça el seu pitjor partit a l’anada, ja podien els dubtes sobrevolar un equip que està al límit físicament. Ja podia ser el que fos que si a aquest Barça se li posa un repte al davant o es dubta de si el podrà superar, fa callar tothom a força de futbol. És un escàndol el que han aconseguit aquestes jugadores i Stamford Bridge no havia de ser una excepció. El conjunt dirigit per Jonatan Giráldez es va rescabalar davant el Chelsea (0-2) i va remuntar l’eliminatòria. El 25 de maig seran a Bilbao per al deliri culer. L’Olympique de Lió i el PSG lluitaran avui per l’altra plaça. La gesta va ser immensa, i el partit, matusser. Al Barça li durava poc la pilota. Li cremava, necessitava trobar-se, respirar amb pausa després del que va passar a Montjuïc. Les culers tenien pressa no només per posar la igualtat al marcador, sinó per reivindicar-se. Per tornar a fer-ho. Per aconseguir que la història les recordi i victoregi els seus noms. Per plantar-se a la final de Bilbao, sense renunciar al que són. Tota aquesta celeritat se sentia a cada passada. La construcció era fluida, harmoniosa, amb els tempos d’un metrònom. La gespa, un pèl alta per al gust blaugrana, es va espavilar amb la pluja. Va començar a lliscar, a acompanyar les presses culers i facilitar la construcció, sobretot per la banda dreta, sota els comandaments de Lucy Bronze i Caroline Graham. El fuet Hansen La noruega és màgia. De fet, va tenir la primera clara per al conjunt català amb una rematada des de fora de l’àrea, com un fuet, que va acabar impactant contra Hampton. Era impossible agafar-la amb la seva ziga-zaga entre línies. Va saltar entre defenses i es va escapolir de les migcampistes a plaer. No per falta d’oposició, sinó per excés de talent. Veu el futbol a un altre ritme i a Stamford Bridge el Barça va aprofitar de nou la seva genialitat. Passaven els minuts i a la banqueta s’impacientaven. Cada vegada estava més a prop i algunes de les jugadores suplents es bellugaven al seient. Faltava ben poca cosa. El que diferencia un equip guanyador d’un campió. Allò que fa que centenars de culers recorrin Europa per veure-les. No és només el triomf; hi ha alguna cosa més. Allò que fa creure a cegues en un equip. Llavors, Aitana Bonmatí va recollir la pilota al balcó de l’àrea. Amb un cop sec, va parar la passada de Patri Guijarro per acomodar-se-la a la cama esquerra mentre canviava la direcció. Ja de cara a la porteria, ho va veure. Més aviat, ho va sentir. No va fer falta interrompre, ni pensar. Es va escapolir de Niamh Charles, que l’esperava a la central, i amb la dreta va disparar. Es va quedar quieta, igual que la resta de l’equip, mentre la pilota avançava. Una esgarrifança. Era el moment. Quan la xarxa la va acollir, es va posar a córrer. Al ulls se li podia veure coratge i ràbia . Va esclatar l’eufòria. Les culers que eren a la gespa van córrer a abraçar-se mentre que la banqueta va fer un salt. Van cridar, es van abraçar i va caure algun clatellot. Pura revenja. Aitana va mirar al córner on les grades del mític Stamford Bridge es tenyien de blaugrana. En va demanar més. Però després del gol, el Chelsea es va refer i va incomodar l’equip blaugrana. Primer Leupolz va rematar a plaer una passada de James que va acabar estampant-se al travesser. Després Macario va rebentar la pilota i la va enviar just al costat oposat de la porteria. Coll la va intuir. Vermella en tres minuts El segon temps va començar com un suplici per al Barça. Les blues, envalentides després de dues bones accions, van deixar de mesurar i Buchanan en poc més de tres minuts va ser amonestada amb dues de grogues i va haver d’emprendre el camí del vestidor. Es quedaven amb deu; era moment de collar-les. El Barça va utilitzar els primers compassos amb superioritat per reordenar-se. Tocava fer que la seva possessió s’impregnés de la seva voracitat. Van ballar al compàs d’Aitana. Tot es va interrompre en el moment en què va caure a terra. Carter la va fer caure amb una empenta i a Rolfö se li va dibuixar mig somriure quan la col·legiada va assenyalar la pena màxima. Entre la voràgine de jugadores blues que aclaparaven l’àrbitra, ella va col·locar la pilota sobre el punt de penal. Va entrar ben ajustadeta al pal esquerre. Van aguantar el 0-2 com ho saben fer els campions. Sense males passades més dignes d’altres i amb la intensitat que requereix ser finalista de la Champions. Bilbao espera i elles tornen al lloc que sempre els ha pertangut. La història ja l’han canviada. El 25 de maig tocarà fer eixordador el seu regnat. Chelsea: Hampton; Lawrence (Périsset, 84), Carter, Buchanan, Charles; Cuthbert, Leupolz (Beever-Jones, m. 76); Kaneryd (Bright, m.84), James (Kirby, m. 84), Nüsken; Macario (Reiten, m. 63). Barcelona: Cata Coll; Lucy Bronze, Engen, Paredes, Engen, Ona Batlle (Mariona, m. 67); Aitana Bonmatí (Alèxia, m. 90), Walsh, Patri Guijarro; Graham Hansen (Clàudia Pina, m. 86), Salma Paralluelo, Rolfö. Gols: 0-1 (m. 25), Aitana; 0-2 (m. 74), Rolfö, de penal.

Remuntada històrica del Barça

Dos gols d’Aitana i Rolfö van segellar el pas a la final de la Lliga de Campions del conjunt culer després d’haver perdut per la mínima en el partit d’anada contra les ‘blues’, que es van quedar amb una menys després de l’expulsió de Buchanan.

El més llegit