De la "nova era" al vell Barça

Fa 15 mesos, coincidint amb la conquesta de la Supercopa d’Espanya a Riad guanyant al Madrid en un gran partit, el Barça anunciava, eufòric, "l’inici d’una nova era". Era una frase de Ronald Araujo que va adquirir més valor a l’estendre’s després amb el títol de Lliga, el primer de l’era postMessi i va quedar en la història audiovisual amb un documental. Signes que convidaven, per tant, a l’estabilitat en un club per si sol inestable. Però la derrota al Bernabéu, que deixa l’equip en blanc, ha tornat, i de manera gairebé immediata, senyals del vell Barça, entitat que creia haver superat el victimisme arbitral, sense saber encara si seguirà o no Xavi la temporada vinent. Un club que solia fugir llavors d’excuses i coartades, sostingut per la mentalitat guanyadora injectada en la pionera Copa d’Europa de Cruyff (Wembley 1992), alimentada per Rijkaard (París 2006), sublimada per l’obra perfecta de Guardiola (Roma 2009 i Wembley 2011) i que té el seu últim i antic vestigi en Luis Enrique (Berlín 2015). L’‘altre’ Laporta Però tot s’ha enfonsat en cinc dies d’abril, just quan més a prop estava el Barça d’apropar-se a l’elit europea. Cinc dies en què PSG i Madrid van sepultar les opcions de títols que li quedaven a Xavi, que ha endurit el seu discurs contra els àrbitres. "És una vergonya. ¡No podem callar!", va expressar el tècnic al Bernabéu. El mateix to que va fer servir hores més tard Laporta, que tampoc es comporta en la presidència amb la visió atrevida i rupturista que va tenir en el seu primer mandat, quan va desafiar, i amb èxit, l’establishment del futbol espanyol. La seva resposta al 3-2 del Madrid ha sigut bel·ligerant i insòlita, fins al punt que reclama repetir el clàssic si les imatges confirmen que el "gol fantasma" de Lamine Yamal va ser legal. Ressuscita així Laporta la tradicional persecució arbitral que tenia el club abans que, precisament, arribés ell a la presidència el 2003 proporcionant una mirada radicalment nova i combatent els nuclis de poder que habiten a Madrid. Tenia llavors el president Cruyff i Txiki Begiristain, de qui no es va separar en set anys (2003-10). Ara, en canvi, ha canviat amb freqüència de consellers en l’àrea esportiva. Va començar amb Mateu Alemany i Jordi Cruyff. Cap d‘ells segueix al club, i va arribar Deco a l’agost per estrenar-se com a director esportiu. Tres mirades diferents en tot just tres anys i un mes del segon mandat laportià. I sobrevola en l’entorn l’amenaça de repetir el que passava en els temps de Núñez abans de l’arribada de Cruyff (1988), quan transitaven diferents ànimes tècniques sense un fil comú: Lucien Müller, Rifé, Lattek, Menotti, Venables, Luis... Alternatives barates El Barça està pendent d’una reunió entre Laporta, Deco i Xavi, condicionat com està per la falta de recursos econòmics i la incapacitat d’acudir al mercat a la recerca d’entrenadors estrella. Alternatives de baix cost que passen des de la continuïtat de Xavi fins a l’ascens de Rafa Márquez del filial al primer equip, sense oblidar la ruta alemanya de Hansi Flick. En la seva primera època, Laporta es va negar a acomiadar Rijkaard per fer el buit a Scolari, com pretenia Sandro Rosell (desembre de 2003). Després va resistir les pressions d’un important sector de la seva junta per fitxar Mourinho, ja que ell sí que creia de veritat en Guardiola (2008). Ara bé, va acatar la dimissió de Xavi en diferit perquè era Xavi i no podia embrutar la imatge d’una altra llegenda, com va fer amb Koeman, i medita si acata (o no) la seva continuïtat. I l’inici d’una cosa gran que s’entreveia (gener del 2023) va quedar interromput al perdre-ho tot i la Lliga a sis jornades del final. Però el Barça té un enorme tresor. Són els joves (Gavi, Lamine Yamal, Pau Cubarsí i Fermín), que necessiten ser acompanyats per construir una nova i estable era.

El més llegit