Un final vergonyós

El problema, en realitat, no va ser la vergonya per si mateixa. Primer arbitral i patronal, després futbolística. Les misèries més variades se solen enjogassar en el nostre futbol, així que un acaba per malacostumar-se a sentir vergonya davant els personatges que l’habiten, des de la llotja fins al camerino, des del despatx fins al jutjat. Amb un mateix patró. Amb maneres rudes i primitives per bandera. El problema ve quan els que governen la indústria, però també els clubs, com els que regenten una ferreteria neguen a un adolescent de 16 anys com Lamine Yamal una nit que havia d’haver quedat marcada en la història dels clàssics. El Barça va caure al Bernabéu (3-2) davant el mateix botxí, Jude Bellingham, i pels mateixos motius pels quals conclourà la temporada en blanc, i amb el seu entrenador, Xavi Hernández, fora de la banqueta blaugrana. Perquè l’equip, sense pla ni joc, es desfà davant cada dificultat. I perquè els representants –vegeu Jorge Mendes, vegeu Pini Zahavi, vegeu André Cury– fan i desfan en el club davant la gansoneria governamental. Fins que un se n’adona que Joao Cancelo va protagonitzar partits inacceptables en els dos partits capitals d’aquesta temporada –Lucas Vázquez o Dembélé, tant és l’un com l’altre–; que Robert Lewandowski, l’ariet de 35 anys de salari creixent, hauria d’haver estat substituït a mitja hora del final i amb tot per decidir al Bernabéu; que Joao Félix només ha servit per agitar una coca-cola de marca blanca; o que Vitor Roque, el davanter rebut a l’hivern com si fos un Mr. Marshall brasiler, ha passat el seu temps com a blaugrana clavant les seves empentes de Tigrinho als coixins de les banquetes. Atès que el seu entrenador no l’ha vist preparat per jugar ni un sol minut en les nits en què es revelen els enganys. I tot això, en un partit del qual el Barça de Xavi hauria pogut treure alguna cosa més positiva que una derrota de final de trajecte si no hagués estat per les deficients condicions d’un campionat que s’enorgulleix de plantar 36 càmeres immersives per desconcertar el client –que no l’espectador–, però que és incapaç d’acreditar amb exactitud si una pilota traspassa o no la línia de gol. La pilota que va acariciar Lamine Yamal després d’un córner de Raphinha la va treure el porter Lunin amb les dues mans, sense que les imatges servissin per a gaire més que per avergonyir-se. El VAR i l’àrbitre principal, Soto Grado, van decidir simplement no donar el gol. A ull. I davant l’alegria de Javier Tebas, president de LaLiga, que ni tan sols va esperar al final del partit per utilitzar el seu compte d’X i treure captures de pantalla sobre la presumpta inefectivitat de la tecnologia automàtica del gol. La que aplica i fa servir qualsevol gran torneig que es preï, per descomptat la Champions i el Mundial. El gol de Bellingham que arrossegava el Barça fins al buit del no-res, no obstant, va molt més enllà dels forats negres de la competició. A 21 d’abril, a Joan Laporta li ha quedat un primer equip despullat de títols, però també de comandament. L’adeu en diferit de Xavi, al final, només va servir per ajornar l’agonia. Però en el futbol res s’ha d’ajornar. Tampoc en la vida.

El més llegit