Així guanya el Madrid

Mentre Luis Enrique li discuteix a Xavi l’ADN blaugrana, al Madrid no hi ha taula rodona sobre Muñoz, Del Bosque, Zidane o Ancelotti. Preval l’escut, i punt. L’ideari merengue és universal: vèncer qualsevol, com sigui, amb qui sigui i on sigui. Guanyar, guanyar i guanyar. Després, si potser, ja es discutirà el com va passar. A tres partits de la possible 15a Copa d’Europa poc cal debatre, malgrat que hi hagi altres escoles tan seductores com la del mateix City de Pep Guardiola. En el club de Chamartín, l’estil no és el Sant Greal. El relat és un altre, l’imposa el mateix Madrid. No importa que el Reial es planti davant el City com una seqüela d’aquells que fa 40 anys es penjaven del travesser. Com no li incumbeix que calgui rebobinar al plistocè per trobar un equip que ordenés al seu xutador més potent (Valverde) treure de porteria amb un chupinazo per allunyar del ranxo l’adversari. L’art de defensar a les barricades es diu només quan el Madrid assumeix un paper inferior i es posa la capa de sofrent i meritori superheroi per sobreviure a 33 rematades, 18 córners i 675 passades rivals en camp propi. És el Madrid, que s’esmena com ningú. Amb o sense CR, amb o sense Benzema... Tant ataca com contraataca o es refugia a les cordes 120 minuts. Un equip tan singular que va sortir a coll de Manchester després d’imposar la seva voluntat de no perdre davant un City centrat a triomfar. Coses del Reial, al qual mai li resulta collonut perdre (paraula de Pep), jugui com jugui. En cas d’haver sigut semifinalista per la via del Madrid a l’Etihad, Guardiola estaria avui a la foguera. Ni el madridista més eufòric hauria profetitzat el guió de l’eliminatòria amb el formidable conjunt de Guardiola. D’haver encertat hauria sigut titllat de tocat del bolet. ¡Com preveure que el Madrid més tancat en dècades resistiria el setge d’un gran campió d’Europa! I amb dos herois tan inesperats com un porter molt suplent (Lunin) i un central reservista (Rüdiger). Sense Courtois, Militao, Alaba i Tchouaméni –espinada defensiva–, l’equip d’Ancelotti va superar les expectatives del mateix tècnic. El mateix que feia morros amb Lunin i es va decantar per Kepa després de la greu lesió de Courtois. El mateix que insinuava fa unes setmanes que Nacho, un altre dels paladins de l’Etihad, no estava fi. Fins i tot, li va anticipar un saguer ortopèdic com Tchouaméni. Com que el futbol ofereix un partit de tornada amb el destí, Lunin, assenyalat en l’anada per la bola de Bernardo Silva en el 0-1, es va entronitzar a Manchester, on no es va empassar la martingala del lusità en el penal. Si a Chamartín va ser Rüdiger qui va confinar en Haaland, de res li va servir al City que el noruec trepitgés en la tornada el territori de Nacho, menys massís que l’alemany. El capità ho va tenir ennuvolat. Ni Ancelotti s’explica a aquest extraordinari Madrid, que bé mereixeria un simposi futboler mundial. Tan recòndit que és capaç de cantar bingo en una tanda de penals en què no participen Vinicius, Rodrygo ni Kroos, sinó Rüdiger, Nacho i Lucas Vázquez, predestinats al principi de curs al camió escombra. Fa temps que el Reial Madrid té una única explicació. Només es pot dir: és el Madrid, estúpid. I deixem-nos de xerrameques.

Així guanya el Madrid

Fa temps que amb l’equip blanc només es pot dir: és el Reial, estúpid. I deixem-nos de xerrameques.

El més llegit