No hi ha vida sense plor. Sense patiment. Tampoc sense mort. Havia renascut el Barça a París (2-3) en un partit que permetia imaginar una nova era per al club. Una resurrecció. Però no hi ha res tan efímer com el maleït futbol, que t’enalteix i t’enfonsa amb una crueltat de vegades insuportable (1-4). Un error d’Araujo que va deixar l’equip amb 10 amb una hora per davant i avantatge al marcador, i un penal de Cancelo a un anticrist tan surrealista com Dembélé perquè Mbappé se sentís el Rei Sol davant l’enfurismada grada de Montjuïc, va deixar el Barcelona a la cuneta una altra vegada a la Champions. Tot i que potser l’escena més trista de totes va ser la de Xavi Hernández trepitjant la protecció de la càmera de televisió, guanyant-se una expulsió quan el seu equip més necessitava un entrenador assenyat. El Barça no el va tenir.