Conec mares de joves ciclistes que pateixen molt. Són joves esportistes que fan carrera per ser professionals, que s’entrenen cinc i sis hores al dia, que es desviuen per la competició i que aprenen a córrer enmig del pilot, que el diccionari defineix com «un munt de coses en desordre» i que, a la pràctica, és un conglomerat de cames, braços, rodes i manillars que es mouen com si fossin un sol cos i que no són sinó individualitats que lluiten per no caure en l’infern de l’afilador, és a dir, en el maleït xoc de les bicicletes. I aprenen a baixar per pendents impossibles i a evitar relliscades, la fricció de la pell amb el terra, les cremades, les fractures. De fet, segurament no hi ha mares que pateixin tant com les mares dels ciclistes. No hi ha esport en el qual la combinació de velocitat i fragilitat sigui tan extrema. L’últim exemple, el de la quarta etapa de la Itzulia, la Volta al País Basc. Una desena de ciclistes caiguts, alguns amb afectacions gravíssimes, abatuts en una mena d’esvoranc de ciment a tocar de la carretera, amb tot de roques al voltant, amb «arrels d’arbres que amenacen l’asfalt», com escrivia el gran Sergi López-Egea en aquest diari, «que provoquen sots i on controlar el manillar és una tasca complicada». Per terra, doncs, «en carreteres impossibles», un munt de ciclistes. Entre ells, tres dels més ben pagats, tres estrelles que havien d’anar al Tour i que tindran serioses dificultats per ser a la sortida de Florència el 29 de juny. Evenepoel, amb fractura de clavícula i escàpula; Vingegaard, també amb clavícula i costelles trencades i amb contusió pulmonar i pneumotòrax. Entre ells, Primož Roglič, l’eslovè que va néixer en ple conflicte dels Balcans, un veterà de 34 anys amb una llarga trajectòria d’espatlles dislocades, de caigudes i sotracs, de triomfs indiscutibles (a les cronos, a la Vuelta i el Giro) i de derrotes de les que fan mal.