‘90 minuti son molto longo’

Tu mira-ho per on vulguis. Ja pots ser un malaltís seguidor del Madrid, que un culer empedreït que només somiï amb una derrota, amb una eliminació, del conjunt merengui. Tu mira-ho per qualsevol banda, és igual si el veus en viu i en directe, si el veus en diferit, si el veus de dia a Austràlia o de nit a Santes Creus. No importa ni l’hora ni el lloc, ni si estàs sol o acompanyat. Tots, absolutament tots els equips i ja no diguem clubs d’Europa (i perquè no poden els de la resta del món), l’únic que volen és guanyar la Copa d’Europa, la Champions. Però resulta que aquesta competició, aquest himne, aquest trofeu, aquesta manera de competir té ja, des de sempre (i no perquè la inventessin ells), un amo: el Reial Madrid. Arriba la Champions, sona l’himne, i allà surt el Reial Madrid. I qualsevol altre. Fins i tot poc importa que l’altre sigui el mateix Manchester City, diuen, el millor del món, dirigit pel millor tècnic del planeta Terra. És igual. S’encenen els llums, tanquen el sostre, crida la gent, milers d’ells, surten els equips, sona l’himne, l’estadi s’incendia i comença l’espectacle del Reial Madrid. I importa ben poc, gens, que, en els dos primers minuts comenten, amb perdó, multitud de cagades, d’espifiades, de tonteries, de disbarats. Falta absurda de Tchouaméni, que després seria el millor del partit, targeta groga per al merengue, el beneit de Lunin no posa barrera, el despistat de Lunin s’empassa el gol al pal que hauria d’haver tapat amb dos o tres defenses, 0-1 per al City i el Madrid comença a jugar els quarts amb aquests símptomes. És a dir, a la Lluna, despistat, derrotat. Però, perdó, ¿de què m’estan parlant vostès? És el Reial Madrid, és el Bernabéu, ja ho va dir Juanito, el 1986, després de perdre 2-0 a Milan davant l’Inter, "90 minuti son molto longo" al Bernabéu. Tan llargs que, repeteixo, el campió de campions (i que li dolgui a qui vulgui, però és així de dur, d’evident) va trigar 12 minuts ¿l’hi repeteixo? ¡12 minuts! a remuntar el partit al City. D’acord, de retruc els dos gols, el que vulguin, però en 12 minuts, 2-1 per als blancs. Però és que aquest Reial Madrid europeu, que es passeja per Espanya, va salvar ahir a la nit un partit (perdó, una eliminatòria) que tenia perduda, totalment perduda. Per això diuen que els grans equips, els grans campions, quan juguen bé, guanyen i quan juguen malament, empaten, important-los un rave la possessió: 38% a 62%. Més mort que viu El Reial Madrid, aquell de l’anunci del Mitsubishi Pajero en què el pastor pregunta al viatger desorientat ¿què, el Reial Madrid campió d’Europa, no?, estava més mort que viu, estava gairebé enterrat, contra un City que suma el seu partit núm. 26 sense perdre, però que no va poder (va saber) rematar els blancs, entre altres coses perquè el magistral Kevin De Bruyne, el seu déu, es va passar dimarts a la tarda assegut a la tassa del vàter de l’hotel madrileny on s’allotjava el conjunt anglès. PD. Per cert, ¿em poden explicar, escriure, recitar, què han vist vostès a aquest Erling Haaland? Un altre partit gran que s’amaga, desaparegut.

‘90 minuti son molto longo’

El millor partit que es pot veure en el nou segle va resultar ser un enfrontament de bogeria. Com toca. I això encara no s’ha acabat.

El més llegit