"Em diuen que estic perdent la meva joventut"

La cua tibant i el llarg cabell castany emmarquen unes faccions suaus tot i que marcades per l’impacte d’algun puny. Malgrat els seus 22 anys, Tania Álvarez imposa serietat amb la seva mera presència, però tot just començar a parlar, el seu somriure delata que, en el fons, no és més que una noia valenta disposada a donar-ho tot pel seu somni. "Seré campiona d’Europa, i algun dia, del món", afirma sense contemplacions. Ja va ser la primera espanyola a lluitar al mític Madison Square Garden de Nova York el 2023 i no vol deixar de sumar fites en el seu currículum. El dissabte 13 d’abril, l’actual campiona d’Espanya de boxa de pes supergall (10-1, 2 KO) s’enfrontarà amb la italiana Maria Cecchi (10-2, 2 KO) al Casal Cultural de Castellbisbal per aconseguir el títol europeu. Res ha sigut fruit de l’atzar en la seva trajectòria. Tots i cada un dels passos que ha fet la púgil de Sant Esteve Sesrovires han estat orientats en la mateixa direcció. "La meva vida ara mateix està 100% enfocada a la boxa. De dilluns a dissabte pràcticament viu al gimnàs", confessa Álvarez. Un xut d’adrenalina La preparació per a aquest combat fa mesos que va començar i en totes les fases del procés ha anat sempre de la mà del seu entrenador, Toni Moreno. "Està completament entregada. Aquest campament està sent dur i no ha fallat ni un sol dia", explica el seu entrenador. Álvarez entrena dues vegades al dia de dilluns a divendres i fa una sessió extra els dissabtes. Tan sols descansa els diumenges, i cada dia que passa acusa una mica més el cansament. Però assegura: "Valdrà la pena". Des de la primera vegada que va pujar al ring, el 2019, al mateix Casal Cultural on es va convertir en campiona d’Espanya i aviat mirarà de ser-ho d’Europa, ho va tenir clar. "Cinc anys després del meu primer combat sé que és el millor que hauria pogut fer", assegura amb un somriure. "Sents tot al màxim, notes que et puja l’adrenalina i veus el públic allà, que tots t’estan observant… No sé, em va agradar experimentar tot això i ho vaig tenir clar", recorda Tania Álvarez. Tot i que de primeres és una mica tímida, és una noia riallera i l’aspecte de "noia dura" que li confereixen les marques de guerra al rostre contrasta amb la seva veu dolça i discurs tranquil. És jove, però té les coses clares. "Vull guanyar-me la vida boxejant, però ara mateix encara no puc", explica la sesrovirenca, que acaba de firmar el seu primer patrocini pagat amb un espònsor: Limited Andorra. De moment, compagina els entrenaments amb diversos treballs per poder costejar-se la preparació. "Netejo una casa, i ajudo a la recepció del gimnàs. No cobro gaire, però tampoc em provoca un desgast físic que m’impedeixi rendir aquí i això és el prioritari ara", afirma la boxejadora. Cada matí, Álvarez acudeix religiosament al gimnàs de Toni Moreno per a la seva primera sessió del dia. Habitualment comença pels pesos o l’exercici cardiovascular. "Faig entrenaments de velocitat i força, carrera, esprints, escales, coordinació… Al principi de la preparació, enfocats en la càrrega i resistència, i ara ja, en aquesta fase final, prioritzem l’explosivitat i els reflexos", explica. A continuació, torna a casa, on viu amb la seva mare, menja i descansa una estona per a la segona sessió. Entre entrenaments, Álvarez ha començat un tractament de cambra hiperbàrica, al més pur estil Ilia Topuria, amb l’objectiu d’accelerar la recuperació muscular. "Faig la meva migdiada dins de la màquina i em va genial", explica divertida. A la tarda, toca posar-se els guants. "Aquests dies estem treballant ja espàrrings amb lluitadores que poden ajudar-la de cara al combat, per exemple, amb algun esquerrà, com la italiana a qui s’enfronta", explica el seu entrenador. Per a aquestes sessions de guanteig, en ocasions es desplacen a altres gimnasos per poder treballar amb boxejadors similars a les seves oponents. "Després de seguida se’m fa tard, i del gimnàs vaig directa a casa per sopar i dormir per poder repetir el procés l’endemà", explica la púgil. L’alimentació tampoc és agitada i està, igual que els seus entrenaments, completament personalitzada i enfocada al seu objectiu. "Al principi em va costar molt, sobretot ser constant, però ha arribat un punt que hi estic tan posada que no trobo a faltar menjar com abans", explica. De fet, assegura, ja no fa grans tiberis de cheatmeal perquè ha trobat el plaer a menjar net. "Després de guanyar el campionat d’Espanya, vam anar a sopar amb l’equip a una hamburgueseria i ni tan sols me la vaig poder acabar. Estic tan acostumada a la dieta que no ho trobo a faltar", assenyala. La dedicació absoluta d’Álvarez per a aquest combat no és flor d’un dia. "Sempre em diuen que estic perdent la meva joventut per estar a la meva edat tan centrada en la boxa. Perquè em perdo coses com sortir de festa o estar tot el dia per allà amb els meus amics", explica la jove de 22 anys. "Jo, no obstant, crec que estic centrant la meva energia en una cosa que a mi m’omple i que tot té el seu moment. Potser no surto de festa cada cap de setmana, però quan ho faig, una o dues vegades a l’any perquè no lluito i m’ho puc permetre, ho disfruto molt més", conclou sense remordiments. La seva història d’amor amb aquest esport va començar quan tenia 14 anys. "A casa sempre van voler que féssim esport. Cada any provava alguna cosa, però mai m’enganxava. Un dia, la meva mare li va dir al meu germà que havia trobat un gimnàs de boxa. Jo també vaig voler provar", recorda Álvarez. Mai va pensar que el dia que va creuar aquella porta de vidre del local del carrer major de Castellbisbal li havia de canviar la vida per sempre. "Va ser la primera vegada que em vaig enganxar, de seguida vaig voler competir i em vaig adonar que això era al que volia dedicar la meva vida", diu. La primera a Nova York Té un estil de boxa aguerrit, ferm. No retrocedeix davant els cops i envesteix amb força. "Soc batalladora, dono guerra", descriu encertadament. La seva actitud valenta a la lona li va valer convertir-se en la primera espanyola a lluitar al mític Madison Square Garden de Nova York, on va perdre en un combat molt digne per la seva curta experiència davant la púgil australiana exolímpica Skye Nicolson. "Sabíem que era precipitat, però a una oportunitat com aquesta, no es pot dir que no", relata el seu entrenador. "No vam pensar que tindria tanta repercussió, però va sortir als telenotícies i la reconeixien pel carrer", assegura Moreno. "Ella ha aconseguit atraure l’atenció mediàtica a la boxa femenina i donar-li notorietat, cosa que fins ara costava molt", afirma. Fa cosa d’unes setmanes, Álvarez va acudir convidada al programa de David Broncano a Movistar+, ‘La Resistencia’, i en xarxes socials comparteix amb els seus seguidors el seu dia a dia. "Sempre hi ha hagut la percepció que la boxa és només per a macarres, persones conflictives o sense futur. Quan explicava a la gent que era boxejadora em deien: ‘No pot ser’. Les xarxes socials han contribuït molt a netejar aquesta imatge", assegura. "Jo em sento orgullosa d’haver aportat el meu gra de sorra perquè pares, mares, nens i nenes vegin que és per a tothom i que no té aquest costat tan fosc", afegeix.

"Em diuen que estic perdent la meva joventut"

L’actual campiona d’Espanya de boxa de pes supergall (10-1, 2 KO) s’enfrontarà el 13 d’abril amb la italiana Maria Cecchi (10-2, 2 KO) per aconseguir el títol europeu. Té 22 anys, va ser la primera espanyola a lluitar a Madison i des dels 14 es deixa la pell per arribar a dalt de tot.

El més llegit