Un futbol podrit

Tot continuarà igual. Al seu dia va caure Villar. Va caure Rubiales i caurà el rubialisme. Però no el sistema clientelar que sustenta la putrefacció.

EP / EFE

Rubiales, com el rei emèrit, sempre va ser un individu planer, donat a la riallada, a l’abraçada i a combinar americana amb texans de pixapins per a les excursions. El gener del 2020, la primera vegada que els equips espanyols se’n van anar sense queixar-se fins a l’Aràbia Saudita per abraçar la dictadura teocràtica i disputar el quadrangular tramat al costat de Gerard Piqué que tant havia de "salvar les dones" del país aliè com "salvar el futbol modest" del país propi, Rubiales va visitar Medina, la segona ciutat santa de l’islam juntament amb la Meca. Es va fer unes quantes fotos als peus de la muntanya Uhud, que era on anava a predicar Mahoma i un lloc de culte per als pelegrins. ¿Recorden aquell aforisme que deia: "Si la muntanya no va a Mahoma, ¿Mahoma va a la muntanya?".