Rubiales, com el rei emèrit, sempre va ser un individu planer, donat a la riallada, a l’abraçada i a combinar americana amb texans de pixapins per a les excursions. El gener del 2020, la primera vegada que els equips espanyols se’n van anar sense queixar-se fins a l’Aràbia Saudita per abraçar la dictadura teocràtica i disputar el quadrangular tramat al costat de Gerard Piqué que tant havia de "salvar les dones" del país aliè com "salvar el futbol modest" del país propi, Rubiales va visitar Medina, la segona ciutat santa de l’islam juntament amb la Meca. Es va fer unes quantes fotos als peus de la muntanya Uhud, que era on anava a predicar Mahoma i un lloc de culte per als pelegrins. ¿Recorden aquell aforisme que deia: "Si la muntanya no va a Mahoma, ¿Mahoma va a la muntanya?".
Un futbol podrit
Tot continuarà igual. Al seu dia va caure Villar. Va caure Rubiales i caurà el rubialisme. Però no el sistema clientelar que sustenta la putrefacció.

Temes:
El més llegit
- Així és el jardí viral de Barcelona amb més de 200.000 flors
- El tràfic de fàrmacs per crear la ‘droga dels pobres’ s’expandeix a la zona més vulnerable de Barcelona
- L’alcalde de Girona Lluc Salellas anuncia la mort del seu fill no nat «de manera inesperada»
- Adeu, Champions; ‘ciao’, Ancelotti
- "Jo mai dono el DNI": un expert explica com donar les teves dades de forma segura en hotels i allotjaments