Ser cronista esportiu és un ofici cabró. Et consumeix i t’escup. Si escriure ja és per si mateix una tortura, fer-ho des de la tribuna d’un camp de futbol pot portar-te al límit. Has de ser molt ràpid, perquè no hi ha supervivència sense immediatesa; preciso, tot i que la teva mirada competeixi amb la del realitzador i el seu exèrcit de càmeres; i coherent, per molt que un partit mal diagnosticat pugui acabar aixafant-te. Però si alguna cosa defineix el cronista és la por. A no poder arribar a temps. A l’errata. A la mala anàlisi. A la reacció del lector que busca que el masturbin, i a la del protagonista, que pretén sortir indemne davant un mirall que sempre el deforma.