La loteriadel Nen

La tarda en què el Barça jugaria un dels pitjors partits de la seva recent història, fins i tot historieta, em vaig trobar a Madrid, cuidant-se dels resultats d’una recent operació, un dels millors defenses blaugrana, Balde. Optimista, perquè la recuperació va bé, i perquè el cuiden amb l’afecte que correspon a un noi de la seva simpatia, somreia davant el futur, inclòs el futur que es disputaria unes hores més tard. Gairebé un coetani seu, Lamine Yamal, va ser l’escollit, en una nit que semblava feta Divendres de Dolors, per resoldre un mal de cap en aquesta Lliga que sembla feta per patir. El partit va ser tan dolent com el xut amb què Gündogan va firmar la mala sort, o la mala estrella, que el va acompanyar al llarg del partit. Fins a la seva substitució, quan ja l’equip tenia encarrilat, tot i que dubitatiu, un resultat esquiu com un peix. Després d’aquell penal no celebrat, tirat amb la desgana impròpia d’un futbolista de punteria altres vegades exquisida, el Barça es va fondre, de vegades amb resultat d’ai i altres vegades amb resultats tan mediocres, en una i altra banda, que això semblava un joc d’estiu abans de penjar el cartell d’aquí no es juga. Farts de la inoperància Va ser terrible tot aquell temps mort, com fet perquè marxéssim de l’escut, farts de la inoperància d’una davantera en la qual tan sols Yamal era capaç d’aixecar de terra la moral diluïda de l’equip que Xavi controlava des de la melancolia del seu desterrament. Va ser tan dolent tot el que vèiem que semblava que l’aperitiu de la sessió contra el Nàpols s’amargaria com en altres temps ens van amargar els últims minuts les successives desgràcies de l’era post Messi. L’era post Messi. Com m’ha costat, en aquests temps, incrustar aquesta paraula en una crònica. Des que se’n va anar el gran jugador argentí que es va criar a La Masia no havia sigut capaç de fabricar aquest verb de nostàlgia que inclou l’evocació del gran futbolista. Però en el mateix matí en què vaig veure a Madrid Balde, aquesta il·lusió blaugrana que ara guarda la seva salut per al futur, vaig estar veient Messi, Luis Suárez i Busquets, i vaig sentir que aquestes entremaliadures que abans eren correspostes, amb l’alegria del gol o de la felicitat de veure jugar, ja falten de tal manera al Barça que potser tan sols Yamal, o Balde, per exemple, podrien fer-la ressuscitar. El fantasma d’aquest record va tornar a la nit, quan aquest Barça inoperant fugia de vells entusiasmes i suportava una vellesa prematura de la qual li seria impossible despertar-se. Per animar-me vaig dir en veu alta, però no em va sentir ningú: d’aquí una estona vindrà un gol. El silenci davant la improbabilitat, ateses les circumstàncies, va ser trencat després amb el gol de Yamal, el gairebé contemporani del noi que es recupera a Madrid de la seva malaltia operada. Va ser un gol dels seus, com una loteria del Nen atreta per la bona sort, i el joc superlatiu, del més nen de tots els nens del Barça, un èmul d’aquell noi que va ser Messi i que em va venir a la memòria al matí. Va guanyar Lamine Yamal i va guanyar el Barça. Per un temps aquest nom, aquests cognoms, seran el talismà que va ser en aquesta casa de les melancolies d’aquell que se’n va anar plorant del Barça i l’ombra del qual continua sent més llarga que la seva estatura. Com la de Yamal. La loteria del Nen està a les seves mans.

El més llegit