"Som campiones del món. Que es noti, sisplau"

Sempre mostra aquest somriure que la caracteritza. Laia Codina (Campllong, Girona, 2000) està serena. Han sigut mesos de molta feina per a ella. Campiona del món, bitllet per als Jocs, refermar-se en la titularitat… I deixar el Barça per anar a l’Arsenal. Però ella ha decidit prendre-s’ho amb una temperància poc fàcil de veure amb 24 anys. Al setembre va acabar el Mundial i no vaig tenir vacances. Vaig començar a l’Arsenal, un nou club, i m’agrada que vegin que tinc implicació. Vaig arribar i estava lesionada. La veritat és que va ser dura l’arribada a Anglaterra. Després de Nadal he notat un canvi en la meva adaptació. També afecta el tema de l’idioma. Jo creia que tenia un bon anglès, però fins que no arribes i et comencen a parlar amb el seu accent no veus el difícil que és… Totalment. I per això segurament estic més tranquil·la. No és ni bo ni dolent, però jo portava molts anys al Barça i notes la pressió de fora amb tot el que envolta el club. A més, soc catalana i era a casa. Quan me’n vaig anar a l’Arsenal va canviar tot, i m’ha donat una tranquil·litat que no sabia que necessitava. Ho agraeixo. No deixo de ser una central de 24 anys i tinc molt per aprendre. La tranquil·litat em dona paciència. És una cosa que es necessita en el futbol. Ho volem tot i ho volem ja. Jo sempre dic: "Arribarà". Quan vinc a la selecció, noto que la feina del dia a dia m’està donant l’oportunitat de ser titular, de jugar un Mundial… La pau me la dona el fet de ser lluny de casa, d’haver de buscar-me la vida. O conèixer gent nova i la cultura allà on vaig. Això et fa tenir altres motivacions, que de vegades falten. Quan portes molts anys en un lloc costa més trobar-les. Ser a Anglaterra m’ha obert nous horitzons, i disfruto dins i fora del camp. Estic creixent com a persona. M’agrada. El primer partit de titular que vaig jugar va ser contra el Manchester United fora de casa. Vaig sortir al camp i van començar a tirar focs artificials i petards. La BBC, a peu de camp feia la prèvia del partit, amb programes també durant la mitja part i al final. Allà m’he sentit futbolista. Visc el que he vist sempre per la televisió. Abans de venir a la selecció, vam jugar contra el United a casa amb més de 50.000 entrades venudes. I aquest diumenge ens enfrontem al Tottenham i ja hi ha més de 50.000 entrades venudes. Són dos caps de setmana seguits, no una vegada al mes o a l’any. És una passada tot el que engloba la lliga, com et tracten. Em fan sentir futbolista. Ho parlem al vestidor sobretot. Quan ho explico allà, a Anglaterra, el que passa aquí, no acaben d’entendre la diferència. I em sap greu. Som campiones del món. Que es noti, sisplau. És que nosaltres no podem fer-hi més. Tinc la sensació que sempre hem de fer més i més i més… Però hi haurà un punt en el qual no podrem. Necessitem l’ajuda de la societat, la premsa i les institucions. La nostra feina és jugar a futbol. Intentem fer-ho guanyant i que la gent disfruti. L’altre dia, a la semifinal de la Nations League contra els Països Baixos, vam sortir al camp amb la intenció que els 20.000 aficionats poguessin disfrutar. En part els hi devem. Però tinc la sensació que ho estem fent molt seguit, i la gent respon. Però hi ha una gran diferència. No sé si s’ha perdut, crec que hi estem a temps. Però sí que és veritat que el fet de guanyar un Mundial hauria d’haver tingut molt més ressò. Entre nosaltres ens ho diem: "Tu, tu, ¡que som campiones del món!". T’ho has de recordar perquè de vegades no es nota. Tinc la sensació que mai és suficient, que sempre hem de fer més perquè, si no, no tindrem el suport. ¡Ens acabem de classificar per a uns Jocs! Una cosa molt difícil. Suècia se n’ha quedat fora. Alemanya o els Països Baixos es van quedar fora. Mai. Fins que no se’m va plantejar la possibilitat de ser-hi, no. Quan va acabar el Mundial ens vam adonar que ens podíem classificar. No era conscient perquè ni m’ho plantejava. I ara que és real és molt fort. Totalment. Hem guanyat un Mundial en la tercera Copa del Món de la història d’Espanya. Estem a la final de la primera Nations League de la història. Nosaltres mateixes també hem de donar-hi valor. ¡L’altre hauríem d’haver-lo celebrat més! Mai saps quan tornarà a passar i el futbol són moments.

"Som campiones del món. Que es noti, sisplau"

La central de la selecció espanyola i de l’Arsenal reclama més atenció davant la disputa de la final de la Nations League, avui davant França. Així demana l’ajuda de la societat, dels mitjans de comunicació i de les institucions.

El més llegit