Viatge al bressol de Pau Cubarsí

"Vaig venir aquí buscant una vida més tranquil·la", admet la Lidia a mig passeig. Nascuda fa 24 anys a Michigan, va arribar a la província de Girona fa dos anys i avui és una de les 185 persones que viuen a Estanyol. Ni tan sols sap qui és, però és veïna de Pau Cubarsí. La penúltima perla de La Masia. Respon un dimecres al matí a la plaça del poble, a pocs metres de l’església i el cementiri. Més d’una tercera part dels 130 nínxols estan buits. "La porta es tanca automàticament. Si quedeu tancats dins premeu el botó i s’obrirà", diu un cartell just al costat de la porta del cementiri. Tot just es veu gent. De tant en tant passa una bici, un cotxe o una furgoneta que tallen el cant dels ocells. Estanyol, part del municipi de Bescanó, no té camp de futbol. Té una infinitat de masies escampades i un nucli amb cinc o sis cases, un restaurant i una fusteria: la Fusteria Cubarsí. Al googlejar Cubarsí Estanyol encara apareix abans la fusteria que el jugador blaugrana, que va complir 17 anys al gener. Va obrir el negoci el besavi del central, el Joan. "Va arribar a la dècada dels 40, crec. Com en aquells anys els fusters tampoc tenien molta feina també feia de barber. Va afaitar el meu marit el dia que ens vam casar", assegura Maria Collell (1932) amb la veu aspra per l’edat: 92 anys. Parla al vestíbul de casa seva, la primera del poble conduint des de Girona. 350 metres separen els cartells d’entrada i sortida d’Estanyol. "És un poble petit, però aquí estem bé", assenyala. Recorda el besavi carregant revestiments de porta amb una Mobylette, amb 80 anys o més. "És una família molt treballadora de tota la vida", afegeix. Tots els mobles de la casa són de la Fusteria Cubarsí: del besavi, de l’avi o del pare i l’oncle, avui a càrrec del negoci. "Fa uns dies va venir el pare per arreglar una persiana i em va explicar que el seu fill juga al Barça. Estava molt content i molt orgullós. Em deia que ara no tenen vacances, però que disfruten molt". Prossegueix: "Un dia al sortir de missa una senyora del poble va dir: ‘Fem un aplaudiment perquè tenim un jugador del Barça’". A Estanyol es fa missa una vegada al mes. La Montse, una altra veïna, explica des de darrere la barra del restaurant Estanc Nou que cada any, per Nadal, regala una samarreta del Barça a cada un dels seus sis nets, cinc nens i una nena, i que ara tots volen tenir-la firmada per Cubarsí. "Aquí tothom s’ha d’espavilar com pot perquè no hi ha ni escola bressol ni escola", afegeix sobre Estanyol. L’escola del poble va tancar a mitjans de segle. Cubarsí va créixer en l’escola de Vilablareix, municipi pròxim: des de P3 fins a sisè de primària. A Vilablareix va construir la seva vida i també va començar a jugar a futbol. David García, primer entrenador, recorda el seu primer dia: una tarda d’un dilluns de setembre, el primer dia del curs. "Havia de ser l’any 2013", evoca. "Va venir amb els seus pares i ens van explicar que li agradava molt el futbol i que tot el dia estava amb una pilota. Té uns pares súper bons, molt treballadors. No són pares de ciutat, sinó més de poble", diu. Continua: "Em va impressionar des del primer dia. Era central, però era dels que marcaven més gols. Agafava la pilota, travessava el camp i marcava". "A l’equip hi havia una nena, la Jana. Un dia va voler posar-se de portera i li van marcar un gol i es va quedar mig trista. En Pau la va consolar. Traiem de centre, li van passar la pilota i se’n va anar només cap endavant per marcar. Tot seguit va córrer directe a la porteria per celebrar el gol amb la Jana. És molt company, des de petit". "Se l’ha guanyat" Accentua que quan conduïa la pilota no mirava a terra, com els altres, sinó que alçava el cap. Van conquerir una infinitat de tornejos i tres lligues consecutives. Guarda una foto d’una entrevista a la ràdio local, amb Cubarsí vestit amb una samarreta del Barça. El fascinaven Messi i Neymar. "Ell deia que jugaria al Barça. I l’esforç l’ha portat fins allà. Ha lluitat i ha treballat moltíssim per aconseguir-ho. Se l’ha guanyat. I sento molt orgull i felicitat. Penso: ‘Ole tu’. Si ja se’m posa la pell de gallina quan el veig per la televisió, quan pugui veure’l al Camp Nou ja serà massa per a mi", assenteix García. Al Vilablareix va durar molt poc perquè aviat el va fitxar el Girona i poc temps després el Barça (2018), però va deixar un record de per vida en molta gent. Biel Ramírez (2007) continua al club, ara al juvenil B, i al sortir de classe, alumne de primer de batxillerat, recorda que van coincidir "tres o quatre anys. O dos". El temps pot desdibuixar els records, però no esborrar-los. "Marcava la diferència. En els camps sentíem que la gent deia: ‘Hòstia, avui juguem contra Pau Cubarsí’". Davanter en la infància i en el present, va cridar desenes de gols de les passades de Cubarsí. "Ens feia jugar bé a tots. Tots marcàvem molts gols". Ha vist tots els partits de Cubarsí des de la seva estrena, igual que García, i assegura que es comprarà la seva samarreta amb el número 33. "De petit el somni de tots els que juguem a futbol és arribar al Barça i si tu no ho aconsegueixes, però ho aconsegueix algú molt pròxim a tu te n’alegres igualment. És el més pròxim a aconseguir-ho un mateix. Ja fa molt temps que no coincidim i potser no sap ni qui soc, però jo el recordo molt. Collons, vam jugar junts de petits i ara ell està al Barça", emfatitza Ramírez.

Viatge al bressol de Pau Cubarsí

La irrupció del defensa de 17 anys s’ha convertit en el tema dominant de conversa entre els habitants de la petita localitat d’Estanyol, on la seva família regenta una fusteria des que el seu besavi iniciés el negoci.

El més llegit