El Barça no acaba res a Nàpols

Sense alè i tremolant. Així va tancar la nit el Barcelona a l’Stadio Diego Armando Maradona, on es va vestir de gala per acabar despullat i a expenses de la tornada a Montjuïc per saber si mereix una plaça en els quarts de final de la Champions. El Nàpols, que prou feina té aguantant el seu propi manicomi, li va arrencar un empat en el seu únic xut entre pals. No troba cap teràpia efectiva Xavi Hernández, que ara ha d’entendre millor que mai a la napolitana Elena Ferrante quan deia que escriure no cura: "Si de cas, és al contrari. És burxar la nafra amb el ganivet". Als carrers clivellats de Nàpols no s’utilitza paper de cel·lofana blava per retre homenatge als seus herois, sinó bosses d’escombraries. Simplement rebregades. Nuades fins a formar un cordó umbilical que uneix la ciutat, el club i la seva gent amb San Genaro i Maradona, amb el diví i el mundà, amb l’esperança i la destrucció. Sempre amb el Vesubi com a metàfora de l’amenaça silent. Per a tothom. La van advertir els futbolistes del Nàpols, que van sortir al camp sense nord i sense tenir ni idea de com posar-se, com atacar o defensar o a qui dimonis passar la pilota. Normal. Els campions de l’últim Scudetto, titelles en mans dels capricis de sèrie B del mecenes Aurelio De Laurentiis, acabaven d’estrenar el seu tercer entrenador de la temporada –Francesco Calzona–. Lobotka, que havia de ser el presumpte cervell al centre del camp, vivia amb els braços oberts mentre el jugador franquícia, Osimhen, corria sense rumb i amb l’instint suïcida de les motocicletes napolitanes, i Kvaratskhelia, l’artista encorbat, veia en Kounde un defensor incomparable. Simptomàtic. Tot i que no seria just restar durant aquest tram el mèrit a un Barça de Xavi que, aquesta vegada sí, va comparèixer al camp disposat a reconèixer-se. Durant una gran primera mitjana hora malgrat la tradicional ineficàcia davant de porta, els jugadors barcelonistes van executar una bonica coreografia de la qual tots es van sentir partícips. Gündogan es va sentir líder i, amb un acordió a les mans, no tenia més que anar advertint on s’obrien les estepes creades després d’un gran exercici de constant pressió. És a dir, el que estava esperant-se tant temps de l’equip. El domini es va traduir en clares ocasions, però no en gols, fet que va permetre als apassionats tifosi continuar onejant les seves banderes com si res. Lamine Yamal es va apuntar les dues primeres, tot i que no va poder orientar bé el botí en totes dues. Molt més a prop de la meta va estar Lewandowski, que va arribar a temps per posar la punta del peu a centrada de l’insistent Cancelo. El porter Meret, determinant en aquest primer acte, va repel·lir la pilota amb els peus. No content amb això, el guardià del Nàpols es va convèncer que podia ser la seva nit al treure els punys en un altre xut rival, aquesta vegada de Gündogan des de la frontal. Aquest Barça tramat per Xavi en el qual quatre futbolistes tenen com a ofici el de central –tot i que només exercissin com a tals Araujo i Iñigo Martínez, amb Kounde al lateral i Christensen com a escombriaire al migcentre– estava aconseguint el que amb tanta insistència estava reclamant el seu entrenador. Que juguessin amb "intel·ligència", sense arriscar i disposats a deixar anar una pilotada si amb això podien evitar un robatori o una contra. El Nàpols, doncs, ni es va acostar a Ter Stegen en tot el primer temps. El Barça anava controlant els seus dimonis, però també era conscient que estaven allà esperant-lo a la cantonada. Ja ho va veure quan el Nàpols li va robar durant una bona estona la pilota abans del descans, tot i que els locals esperessin a mostrar les dents. Gündogan va arrencar la segona part amb una carícia a la pilota que va agrair Meret. Però allò no va ser més que el preàmbul de l’únic cop blaugrana. Pedri, que venia de fer un partit pobríssim a Vigo, es va rescabalar amb una assistència que va esbudellar el Nàpols. Va rebre el regal Lewandowski, en ple nirvana golejador. El polonès ho va fer tot senzill, com correspon al seu ofici. Di Lorenzo i Juan Jesus es van vèncer amb el control de l’ariet, i Meret es va veure derrotat davant la fuetada. La valentia de Calzona Però Calzona, que coneix bé la supervivència des dels seus inicis a les banquetes suburbials, va optar per la valentia. Es va treure de sobre Kvaratskhelia sense complexos. Va aprofitar el progressiu descoratjament del Barcelona. I Osimhen, la primera vegada que va rebre a l’àrea, va guanyar el duel a Iñigo Martínez i va batre tan tranquil Ter Stegen en el primer xut a porta del Nàpols. Lewandowski va mirar cap amunt. Però potser no va veure el cel, sinó els ferros rovellats de la coberta del vell San Paolo. A Nàpols s’entén la pena millor que en cap altre lloc.

El Barça no acaba res a Nàpols

El desorientat equip napolità en va tenir prou amb un xut entre pals d’Osimhen per arrencar un empat a un Barça que no va saber treure rèdit al seu bon inici. L’equip de Xavi Hernández, que va acabar sense alè, es jugarà el pas a Montjuïc.

El més llegit