De la inesperada onada a un nou caos a Montjuïc

L’equip es dessagna. No hi ha manera que es trobi remei a un Barça tan inestable i fràgil (ha rebut vuit gols, cinc del Vila-real i tres més del Granada, en els seus tres últims partits a casa), que delaten la veritable i greu dimensió del seu problema. NI AMB EL BARÇA DELS 4 CENTRALS. Ho va fer a Vitòria la setmana passada. I ho va repetir ahir a Montjuïc. Va tornar Xavi a col·locar quatre dels cinc centrals que té a la plantilla en el seu onze inicial. Contra el Granada, va explorar una parella nova a l’eix de sortida col·locant Pau Cubarsí al costat dret i Iñigo Martínez, l’únic esquerrà que posseeix, al flanc esquerre. Kounde, com ja és habitual, destinat a ser lateral dret. Mentre descansava Araujo. I per davant, transformat ara de manera provisional en migcampista va quedar la figura de Christensen. A Xavi li agrada molt aquesta reconversió del danès perquè li proporciona una sortida polida de la pilota. Acabada la primera meitat, havia completat Christensen 20 passades amb encert de les 21 que va fer. Però va encaixar tres gols del Granada, un equip que habita al penúltim lloc de la Lliga. Un altre drama defensiu, gens resolt ni tan sols amb quatre centrals. I amb el 2-3, Xavi va treure Christensen i va posar Fermín. TER STEGEN va tornar amb dues parades decisives. Després de dos llargs mesos d’absència, va tornar Ter Stegen a ser el guardià de la porteria del Barça. Res va poder fer en el gol del Granada, que va retratar més una passiva defensa blaugrana en què a Pedri li va tocar la ingrata i poc apropiada tasca de perseguir Pellistri. No va arribar a temps de frustrar la seva centrada des de la dreta, mentre Cancelo, desubicat, De Jong, desorientat, i Christensen, que no va poder tancar la llar culer, assistien com a convidats de primera fila al gol de Ricard Sánchez, el lateral dret del Granada, que va entrar a l’àrea del Barça lentament, però eficaçment. Ningú el va detectar, cosa que va desencadenar un gest de ràbia de Xavi. Mai vist abans. Es va girar enfadat cap a la seva banqueta i va donar un cop de puny al seu seient buit. I amb el retorn del porter titular no es va frenar el caos defensiu, tot i que va tenir dues parades decisives. Una a Pellistri, que va parar amb la cara (anaven 1-2); una altra a Uzuni, amb 3-3. LAMINE VAL PER TOTS. Ja no hi ha dubtes. El Barça depèn del talent d’un adolescent de 16 anys. Un nen a qui no l’aclapara la pressió. Ni se sent intimidat per un club volcànic que no té calma, futbol ni tampoc estabilitat. Enmig del caos, i després que Montjuïc decidís organitzar una festiva onada al quart d’hora, va emergir la figura de Lamine. No només pels seus dos gols. Decisiu en l’1-0 i fundamental en el 3-3 quan el desordre envaïa el Barça. Anaven arribant davanters al costat de Lewandowski. Primer va aparèixer Raphinha; després, Marc Guiu. Cap com Lamine. Extrem dret, assistent des de la banda i golejador arribant des d’enrere en el primer gol. I amb ràbia i rebel·lia en el 3-3 quan li va robar una pilota a Callejón abans de deixar anar un meravellós xut amb l’esquerra que li donava esperança de remuntar al Barça. Dos tirs a porteria, dos gols. Sense ell, la pregunta de veritat és on seria aquest equip. Un equip que no defensa gens bé. Ni jugant amb quatre centrals.

El més llegit