El naixement de Christensen com a migcampista

Samu Omorodion va marcar als 18 segons a Montjuïc. No va ser un avís, sinó un símptoma. Els avisos s’atenen, els símptomes es repeteixen. A punt va estar el Barça de recrear-se amb la ridiculesa de concedir un altre gol abans del primer minut, un succés, més que una anècdota, que ha passat tres vegades. Abans que Omorodion ho va aconseguir Bryan Zaragoza per al Granada, i després d’Omorodion el va anotar Guruzeta, a San Mamés, fa deu dies, als 36 segons. Omorodion va marcar, però abans ho va fer Lewandowski i després el va cantar Gündogan. L’Alabès va servir de centre (a Montjuïc va obrir el Barça) i als 14 segons Álex Sola va ser enderrocat en l’àrea per Pau Cubarsí. No va ser penal perquè l’extrem de l’Alabès havia arrencat en fora de joc. Acabat de complir el primer minut, Sola es va plantar de nou en l’àrea –de nou mitjançant una pilota que va sobrevolar el cap de João Cancelo– i el centre que aquesta vegada sí que va poder completar no va arribar a Omorodion per l’anticipació d’Araujo. Per sort estava Araujo de central i no Kounde, com va passar en la primera volta. El zero a la porteria només el va aguantar Iñaki Peña fins al minut 50, dos després que Gündogan hagués anotat el 0-2 i semblés que el Barça disfrutaria d’un final còmode. De res havia servit que el Barça hagués comparegut amb un perfil més defensiu, ni això va ser obstacle perquè Lewandowski obrís el marcador en una aparició màgica. Per única, per aïllada, tot i que la resolució de la jugada, amb el control i la rematada de vaselina sobre la sortida de Sivera, tingués la finor d’un artista de la rematada. Tenyit amb un perfil més conservador i previngut, l’equip no es va estalviar els aclaparaments ni va impedir una tempesta de pilotes penjades a l’àrea. Dos en lloc d’un No canvio el dibuix ni la idea ni el sistema del Barça, avisava Xavi, però Andreas Christensen va ser el migcampista del Barça a Mendizorrotza. Una novetat rellevant que no hauria deser-ho, vista la desfilada de futbolistes per aquesta posició, duplicada, compartida ara per dos jugadors que, sovint, no fan el mateix treball que exercia Sergio Busquets. Dos pel preu d’un, en el futbol, és un mal negoci. Al Barça li falta un element per crear joc més endavant i participar en la ronda de passades en l’àrea aliena. Christensen va ser el setè migcampista que prova Xavi en el regne de Busquets. El Barça no va saber procrear el seu relleu en l’últim lustre, a partir que Busi va complir 30 anys (se’n va anar amb 34) i es va trobar durant l’estiu buscant un substitut. Van fallar tots els que volia Xavi i va arribar Oriol Romeu, que va quedar sentenciat a Vitòria, si no ho estava ja, amb l’aposta per Christensen. Romeu va començar la temporada, acompanyat per De Jong, també per Gündogan, i després va desaparèixer, engolit per Gavi, més tard per Pedri, fins i tot Sergi Roberto va usurpar aquesta funció fins a l’infantament de Christensen. Però Xavi va recórrer a Romeu, creient-lo més fiable en els últims minuts quan calia defensar amb deu després de la increïble expulsió de Vitor Roque, un episodi que permetrà alimentar, i amb raó, la polèmica arbitral que agita el Barça i el Madrid, atiada divendres. Cau el més resistent Incrustar Christensen en l’eix del camp, acompanyat per Frenkie de Jong, va permetre a Xavi disposar de Gündogan per a tasques més valuoses. On s’han de fer passades nocives i no insubstancials. El centrecampista alemany va donar la novena assistència de la temporada, cosa que reforça el seu lideratge a l’equip. A més de superar el seu registre particular en passades de gol (nou) des que és professional, va marcar el cinquè gol a la Lliga, cosa que el converteix en el tercer realitzador de l’equip després de Lewandowski i Ferran. Vitor Roque va ràpid per intentar caçar-los. El futbolista més resistent –Gündogan ha participat en tots els partits– va acabar sucumbint al marxar del camp queixant-se de tenir dolor a l’esquena.

El més llegit