Sainz, l’amo del Dakar

Sovint, els deu passar a molts de vostès, hi ha gent que et sol deixar anar aquesta típica frase de: "¡Vaja amb el teu amic!". I t’ho diuen com si t’ofenguessin, sense adonar-se que provoca la reacció contrària en tu: estàs orgullós que sigui el teu amic. Carlos Sainz, pare, de 61 anys, té, curiosament, 10 anys menys que jo i, sí, ens hem vist i perseguit per tots els racons del món. Ningú, ningú, ha corregut en més continents, països i ral·lis que Sainz i, sens dubte, molt pocs han despertat l’admiració que desperta el pilot madrileny, que ahir va tornar a guanyar el Dakar, el quart, liderant un projecte revolucionari d’Audi. Si parles amb Juanjo Lacalle, l’home que va hipotecar la seva casa per comprar el primer R-5 per córrer; si parles amb Carmelo Ezpeleta, el seu primer director d’equip i amic íntim; si dialogues amb Luis Moya, el seu copilot de sempre, o gairebé sempre, veuràs que tots coincideixen en el mateix pensament: Carlos té unes mans prodigioses, un talent únic per saber què necessita i com fer evolucionar un cotxe però, sobretot, et diuen que és una màquina, una bèstia, que ningú, ningú, s’entrena i es prepara amb la mateixa intensitat que ho fa ell. I tot, tot, tot, des de la maleïda dieta i estar uns mesos sense tastar els ous ferrats amb pernil fins a les milers d’hores de maltractament al gimnàs, ho fa per carinyo, per amor al seu esport, per disfrutar. Papa Sainz és dels que comparteix (o al revés, no ho sé) la frase mítica de Marc Márquez: si somric a la moto, si no m’ho passo bé, no soc ràpid, no guanyo". Sainz continua corrent perquè l’entusiasma la seva professió, perquè accepta els reptes, ¡perquè no sap viure sense haver de superar proves i més proves! "Crec que els esportistes acceptem molt bé aquesta part tan dura de la nostra professió, la de l’entrenament, la de la disciplina, la del sacrifici, la del gimnàs, per durs que siguin, aquests sacrificis els assumeixes des de sempre", explica Sainz. "Per a mi, hi insisteixo, tot i que molts no ho creguin, aquesta part és rutinària. Jo sempre m’entreno, sempre, cada dia. I a més, com més gran ets, més t’has d’entrenar. Estem parlant d’un ral·li tan dur com el Dakar. Si tu no respectes el Dakar, el Dakar et deixa en ridícul. I ningú vol anar a fer el ridícul enlloc. És més, si no vas preparat, al Dakar pateixes moltíssim i ningú vol patir enlloc", afirma. Sainz no es considera cap heroi, ni tan sols un esportista especial, molt menys un campió dels grans, dels enormes, dels eterns. "Sisplau, vostè i jo, tot hom, sabem qui són els autèntics herois de la vida, tots els tenim a la ment, cadascú pot escollir el seu. Són tots els que lluiten per sobreviure en un món duríssim, molt injust per a centenars de milions de persones". Diversió per damunt de tot I ho repeteix: "Jo, sens dubte, no soc cap heroi. El que faig, ho faig per diversió, perquè m’agrada. Soc jo qui decideix patir, si pateixo. Jo, gràcies a Déu, soc el mateix que, als 27 anys, em barallava amb els pilots finlandesos per intentar guanyar el Mil Llacs, de Finlàndia. Hi insisteixo, no miro de demostrar res a ningú. Jo, l’ego, el tinc ja molt satisfet, ple. Jo ja he aconseguit el que havia d’aconseguir, ja he sortit on havia de sortir, jo corro per a mi". Aquest cavaller que ha ho guanyat tot i més del que es pot guanyar en la seva especialitat mai oblidarà, entre altres coses perquè vaig ser jo qui l’hi vaig recordar fa uns dies, quan era a Dubai provant l’Audi campió, que fa ara 25 anys –"¡Mira d’arrencar-lo, Carlos, per Déu!"– va perdre el seu tercer títol mundial de ral·lis, a 500 metres de la meta del RAC d’Anglaterra, quan el seu Toyota Corolla va tenir una fuga en el circuit d’oli quan ja cantaven la victòria mundial. I, a partir d’aquell moment i, durant 25 anys, mems, bromes i, fins i tot, una mentida repetida: ningú ha tingut més mala sort que Sainz. "Em fa gràcia –repeteix el flamant campió del Dakar 2024–. ¡Tant de bo tots els esportistes espanyols tinguin la mateixa mala sort que he tingut jo! ¡Tant de bo a tots els vagi en la vida i en l’esport com m’ha anat a mi!". Sainz, guanyador amb Toyota de dos Mundials de ral·lis (1990 i 1992) i ja tetracampió del Dakar, tornarà avui a la seva casa de Madrid, acariciarà aquest Celica que té al jardí en una immensa caixa de metacrilat, col·locarà el seu quart trofeu Touareg al seu racó favorit, es riurà (de nou) de la frase que Nasser al-Attiyah va pronunciar el dia que va començar el Dakar –"als Audi els dono tres dies de vida"–, deixarà passar els mesos plàcidament i, a l’estiu, apareixeran marques i patrocinadors per menjar-li l’olla i que torni, un any més, al Dakar.

Sainz, l’amo del Dakar

El sexagenari campió espanyol conquista el seu quart ral·li pel desert i torna a demostrar que té unes mans prodigioses i que no hi ha millor pilot a l’hora de convertir en guanyador un cotxe totalment nou i innovador.

El més llegit