Del clic al crac

Va apel·lar Xavi al cruyffisme en la vigília per vincular les virtuts del seu equip amb el del model que va canviar la història blaugrana en resultats i sentiments i l’única semblança amb aquella època va raure que el Barça de Cruyff mai va guanyar una Supercopa d’Espanya al Madrid. Va perdre les dues. La segona, amb un 4-1 i ballat al Bernabéu. El ball es va traslladar a Riad. La invocació al cruyffisme es va girar en contra de Xavi, sempre positiu, confiat que reapareixeria la versió bona del seu equip. Tot i que fos per un dia a la discreta campanya, ja dolenta des d’ahir. Però els miracles es produeixen molt de tant en tant, i són impossibles quan el cruyffisme que s’intenta invocar és un cruyffisme incomplet, malentès, degenerat. Tot i que el Dream Team del Barça també patís més d’una pallissa. Davant el Madrid i rivals menors. Records diluïts El temps suavitza els records, i la història ha conservat el cruyffisme com una filosofia guanyadora a partir d’unes idees futbolístiques, una personalitat, del geni d’algun dels seus jugadors que no toleraven que ningú els humiliés. No és el perfil que es podria distingir del Barça de Xavi, que lluny de fer un clic per millorar, va ser el crac de la fractura. Alguna cosa s’ha trencat al Barça, més enllà d’haver sumat tres derrotes consecutives davant el Madrid: 0-4 a la Copa, 1-2 a la Lliga, 4-1 a la Supercopa. No és la pitjor ratxa blaugrana davant el seu màxim rival, tot i que certifica l’acomplexament davant un rival que no invoca a res ni a ningú. Fa temps que no crida a l’esperit de Juanito perquè li sobra el futbol per haver d’apel·lar al sobrenatural. Xavi va voler calcar amb la màxima aproximació possible l’onze de la Supercopa de l’any anterior. No va esperar per posar Pedri en la titularitat, un dels seus bàsics, amb només mitja hora de competició (la de dijous) l’últim mes. Només va poder repetir el Barça la mateixa defensa. La formació preferida, la bastida sobre la qual es va sostenir l’equip per aconseguir els dos títols en el curs anterior. Però res és el que era aquesta temporada, i la tornada a Riad va corroborar que un any equival a una eternitat. Araujo, Koundé, Christensen i Balde es van menjar dos gols en menys de deu minuts i van ficar Vinícius als llibres d’història, amb la conseqüent alegria del brasiler, que els va anotar en 178 segons. S’ho van menjar ells perquè van quedar en evidència davant la facilitat amb què Vinícius i el seu germà Rodrygo es van plantar a l’àrea. Desajustats a dibuixar la frontera del fora de joc, tan recta com si la pintés una criatura que agafa el primer llapis de la seva vida, van habilitar les seves carreres al galop. La ràbia mal entesa Però hi va haver més responsables que no van sortir a la foto. Bellingham va poder llançar una passada vertical en l’1-0 en el cercle central envoltat de dos jugadors blaugrana i Carvajal va xutar des de lluny, i amb més facilitat que l’anglès, des del lateral dret. A la falta de contundència a les àrees, un dels arguments més utilitzats per Xavi, i amb raó vist això, es va afegir la pèssima execució de la pressió sobre el posseïdor de la pilota. Posats a mantenir les tradicions, i la discutible tasca arbitral mai falla en els clàssics, el Barça va col·leccionar més targetes per protestes. José Ramón de la Fuente, el preparador de porters, va tornar a destacar per la seva vehemència arran del penal d’Araujo i Vinícius. Marcat de prop, com tota la banqueta, amb més zel que els futbolistes als seus rivals, va aconseguir la seva segona expulsió, la quarta del cos tècnic en mitja temporada. La ràbia tan malentesa com el cruyffisme. I al lloc equivocat.

Del clic al crac

Alguna cosa s’ha trencat al Barça després de la tercera derrota consecutiva contra el Madrid, acompanyada aquest cop de pallissa. Xavi va invocar el cruyffisme en la vigília, com feia abans el Madrid apel·lant l’esperit de Juanito: el missatge a l’element sobrenatural quan falta el futbol.

El més llegit