El Barça no té sentit

Ni hi ha joc, ni hi ha seny. Res escapa al despropòsit. Ni l’equip de Xavi té sentit, ni els que intenten decidir per l’entrenador saben diferenciar el camp de la llotja. La pilota del canapè. En aquest Barça en el qual res es construeix, però potser sí que es destrueix, el vespre d’Oriol Romeu o Koundé no és més que la metàfora de la descomposició futbolística i emocional d’un grup atrapat en la vergonya. El Barça va perdre a Anvers davant aquest equip de Van Bommel que, fins a la visita dels blaugrana, ni tan sols havia sigut capaç de sumar un punt. Els directius blaugranes van perdre aquests 2,8 milions d’euros amb què pensaven tapar alguns dels forats d’una gestió encadenada als ficticis diners dels fons. I Xavi va perdre bona part del seu crèdit entre males decisions i deficients actuacions d’uns jugadors que encara creuran que la culpa és de l’entorn o de l’Esperit Sant. El surrealisme fa temps que ha fet fortuna en el club. Té conya el que ha passat en les últimes hores, amb un futbolista -Lewandowski- que ni tan sols hauria hagut de posar-se el vestit de torero perquè Xavi pretenia donar-li descans, però que va acabar tan tranquil com a titular. Perquè el polonès sempre ho és per decret, propi, de l’entrenador o del president. Tant és. En aquest Barcelona en què Joan Laporta, clar, exerceix un poder plenipotenciari, els contestataris tenen poc futur. O aplaudeixes i assumeixes, o renegues i toques el dos. A la taula de juntes o a la banqueta. Mentrestant, Xavi i Deco juguen al gat i la rata sense adonar-se del ridícul. Lewandowski va jugar 70 minuts. Ni tan sols va rematar. Gündogan, que també pensava dilluns que disfrutaria d’uns dies de festa, va haver de viatjar per col·locar les natges a la banqueta i després sortir a deambular quan Xavi va pensar en ell per al rescat. Per allà hi havia també Araujo, que almenys va quedar fora de la llista. Només hi va haver clemència amb la febrícula de De Jong. Amb tot, i malgrat la pressió posada per la junta d’arrencar els 2,8 milions d’euros que concedeix la UEFA per triomf, Xavi no va tenir objeccions a confeccionar un onze titular ple de retalls. Només van repetir quatre futbolistes que van partir en l’onze inicial de la desfeta contra el Girona a Montjuïc: el porter sense suplent (Iñaki Peña), dos defenses (Koundé i Christensen) i l’esmentat Lewandowski, que tot ho resisteix mentre als despatxos esperen l’arribada de Vítor Roque com si el jove brasiler hagués amarat les seves botes d’aigua beneita. Tot i que el problema d’aquest Barcelona potser no és tant el valor de les peces, sinó la seva utilitat en un esport que, sí, és d’equip. Així que l’equip de Xavi, desfigurat en la concepció del joc, però aquest cop també des de la mateixa alineació, es va despertar desmaiat. Li va tocar pagar primer els plats trencats a un futbolista en bolquers, Héctor Fort, lateral de 17 anys de La Masia que va debutar en les pitjors condicions possibles. No havia passat ni mig minut i el noi ja havia perdut una pilota que va deixar als locals a un pam del gol. Tot i que va caldre esperar tot just un pestanyeig perquè arribés. Iñaki Peña va voler iniciar el joc associant-se amb Oriol Romeu a l’àrea. Passa que el migcampista va entregar la pilota al rival, ja sigui per la seva nul·la confiança en un lloc que no sent com a seu o perquè els seus peus i el seu cap no estan responent a situacions d’altíssima tensió. Allò no va ser un control. Tampoc una mala passada. Va ser, simplement, el mirall del terror més terrenal el que ens empetiteix sense remei. Vermeeren només va haver de rematar la feina. El Barça, després de protagonitzar un primer acte tan grotesc com el segon, va poder arribar al descans en igualtat, almenys en el marcador. Lamine Yamal va passar la sola per la coroneta de la pilota, va enganyar l’esforçat Yussuf, i va trobar Ferran Torres al lloc indicat. El valencià va controlar bé i va disparar com va poder. Almenys, va poder batre el porter. Però Oriol Romeu, engolit pel fantasma de Busquets, hi va tornar després. Va perdre la pilota, i aquesta vegada va marcar Janssen. Encara va poder donar gràcies el Barça que l’àrbitre es penedís d’expulsar Sergi Roberto per una trepitjada, o que el VAR advertís fora de joc en ple passeig pels núvols de Koundé. El defensor francès, que no en va tenir prou, fins i tot va criticar el momentani empat pres per Marc Guiu per tornar el Barça al suplici en l’ocàs. Va liderar sense objeccions l’esperpèntica jugada final culminada per Ilenikhena. Aquest Barça classificat per a vuitens de final de la Champions com a primer de grup només provoca desesperança. No és temps de coartades, sinó d’enrojolament..

El més llegit