La nit en què Laporta va començar a dubtar de Xavi, tot i que no ho digui

Mirin, com que soc un dels més vells del lloc, ho diré com es deia, com s’insinuava, com se sospitava, quan jo era un jove periodista, que ho vaig ser: «Em temo que els futbolistes li estan fent el llit a Xavi». Això es deia en l’època en què jo aprenia a ser dolent amb el mestre Alex J. Botines, quan, no en un partit sinó en alguns, els jugadors es comportaven com ho van fer els blaugranes a Sant Sebastià, fa res, quatre dies, i ahir a la nit a l’estadi d’un equip que no té camp ni gairebé país. Si els diners serveixen per a alguna cosa, que serveixen, sí, ahir a la nit hauria donat un bon feix de bitllets perquè em deixessin col·locar un ull a l’espiell de l’àtic de Joan Laporta i veure les seves reaccions, al tou sofà de la seva esplèndida casa, al comprovar que el seu equip, aquell que provoca pànic al ‘madridisme sociològic’, va acabar el partit sense xutar a porta ¡ni una sola vegada!, ja que la rematada de cap de Gavi ni tan sols va ser rematada. Somiant en veu alta Això, sí, Laporta ha aconseguit imbuir Xavi Hernández de tal somieig que, en les hores prèvies a aquest desastre, va arribar a afirmar que «estem a mig camí de recuperar un Barça gran, de l’èxit total». El que no va dir és si seria amb ell a la banqueta, tot i que ningú dubta que el seu lloc no corre perill, no perquè Laporta, que no el volia perquè estava verd, sigui el president, sinó perquè el que mana allà és el seu cunyadíssim Alejandro Echevarria, que va ser qui va rescatar Xavi del democràtic Qatar. Una cosa comença a estar clara, cristal·lina, transparent. Ni el final del clàssic, ni la vergonya (afortunada) de Sant Sebastià, ni l’estrepitós ridícul a Hamburg davant el modestíssim Shakhtar són, com pretén vendre’ns Xavi, flor d’un dia, dues ensopegades i mitja, un problema mental, un accident. Això ve passant massa vegades (aquest any) perquè Xavi miri cap a un altre costat i repeteixi, de nou (ja n’hi prou, ¿eh?), que «els petits detalls ens han passat factura». Ja no cola. Aquest partit, aquest comportament, aquest ‘no futbol’, aquesta ineficàcia, ja es va veure en la visita del Shakhtar, davant l’Athletic, davant el Celta, Granada, a Porto, a Mallorca, a Getafe... Si Xavi creu que això s’arregla amb bany i massatge, amb dues xerrades de psicòleg barat i cinc abraçades del seu germà Óscar als cracs de torn, llavors tenen un problema, però un problema de veritat, seriós, greu, gran, immens. Les cares dels futbolistes ahir a la nit demostraven que o no entenen el seu entrenador o el seu entrenador és incapaç d’explicar-los (i convèncer-los) el que vol d’ells. Una cosa és que sàpigues al que jugues i el rival sigui capaç de neutralitzar-te, i una altra, molt diferent (i fins a de perillosa), és que et neutralitzis tu mateix perquè no saps a què jugues. És evident que hi ha jugadors que no ho fan bé (o que no serveixen per a aquest Barça ‘low cost’), però l’horrible és que el conjunt ho fa encara pitjor. Falta mala llet Un exfutbolista blaugrana d’enorme, de gran prestigi, em va dir ahir a la nit: «Jo crec que ha arribat l’hora de l’entrenador. Ha arribat el moment de mà dura, de donar un cop de puny a la taula, de ficar deu crits, d’asseure quatre o cinc jugadors, començant per Lewandowski. Continuo creient en Xavi i això que mai tindrà la personalitat, mala llet i determinació de Johan [Cruyff], de Pep [Guardiola] ni de Luis Enrique. Però continuo confiant en ell, tot i que, ara sí, necessito veure la seva mà, necessito veure’l actuar. Ha arribat la seva hora i, per descomptat, aposto que tornarem al 4-4-2, el del bany al Reial Madrid en la Supercopa. O alguna cosa així». Ja amb el mòbil a la mà i els meus 2.681 contactes, vaig continuar trucant a amics que en saben més que jo d’això. Un dels tècnics acomiadats de la Masia em va dir: «¿Tu recordes que al Barça li fessin algun gol després d’un rondo d’un minut i 13 segons, en què la toca des del porter fins al golejador, amb 27 passades seguides? ¿Tu ho recordes? Jo, no; no existeix. ¿Això que és, futbol contemplatiu? No entenc com, després del pobríssim efecte que vam fer a Anoeta, sortim a contemporitzar, de nou, a Hamburg. Poc va dir Gündogan, poc». Ningú és millor Un altre blaugrana, un altre acomiadat, aquesta vegada ‘scouting’: «El principal, per no dir l’únic, patrimoni que té un entrenador i més un entrenador de l’elit és que els seus futbolistes el segueixin amb fe cega, perquè tots saben al que juguen i com jugar. Tu miraves les cares dels futbolistes del Barça, a Anoeta i Hamburg, i no sabien a què jugaven o no van entendre el que els va demanar Xavi. I, encara pitjor, tot i que soni duríssim: ¿Tu has notat millora en algun futbolista, un gran salt qualitatiu, des que l’entrena Xavi i el seu ‘staff’? Jo no, cap futbolista és millor que abans que l’entrenés Xavi. Algun fins i tot ha empitjorat, sí». L’equip necessita ajuda, molta ajuda, ajuda urgent ¡ja! No sé si des de l’exigència, a crits, amb fuet, cosa improbable, bé, impossible amb Xavi al capdavant, o des de la comprensió, que és la tesi expressada ahir a la nit pel míster de Terrassa «perquè recuperin la confiança i continuïn creient en ell». Repeteixo: hauria pagat una fortuna, que no tinc, per un seient davant l’espiell de l’àtic de Joan Laporta. Una imatge val més que mil paraules. De l’àudio aquell, d’aquells crits, d’aquella desesperació i indignació, ja ni parlem ¿veritat? Aquell àudio val un Jude Bellingham, com a mínim.

El més llegit