El dia que Enric Masip va pretendre silenciar l’oposició blaugrana

Si Evarist Murtra, soci 609 del Barça, ¡atenció, 609!, empresari familiar, aquest sí que familiar, solvent, contrastat, de la vella tradició tèxtil catalana, un dels grans referents del barcelonisme, autèntic impulsor del millor Barça de la història de la mà del seu protegit i amic Pep Guardiola com a entrenador del club i, sobretot, ment privilegiada per reflexionar sobre la història del Barça, els seus problemes, crisis, èxits, derrotes, persecucions (sí, Murtra també creu que existeix el ‘madridisme sociològic’) i fins i tot alineacions mítiques, ha donat la cara (‘Vivim una ficció’, La Vanguardia, 20 d’octubre) després de ser empès per desenes d’amics (pel que sembla, ho va decidir quan va sentir dir a Eduard Romeu que tot anava de meravella), és la prova que el trilerisme s’ha instal·lat en la governança del seu estimat Barça al que, sens dubte, veu en perill de convertir-se, un d’aquests anys, en societat anònima esportiva. Poca presència En l’assemblea d’avui dels compromissaris del Barça, connectats amb un prou feines un 10% (en el millor moment, estaven en directe 644 dels 4.451 convocats), Murtra va ser durament criticat, sense anomenar-lo, per Joan Laporta («no em parli, senyor Llopis, de la gent que critica des de casa: jo visc la realitat del club, no la ficció»), en un dels instants més demagògics del conclave culer, que, malgrat no comptar amb presència massiva i en viu dels socis compromissaris, sí que va tenir moments esperpèntics molt, molt, similars als que els socis recorden, sovint, que «continua sense haver-hi paper de vàter als lavabos del Camp Nou». No entenc, la veritat, per què totes les directives temen les assemblees de socis quan, tradicionalment, són un autèntic passeig militar, encara més si, com la d’avui, es porta en pla politburó culer, fins i tot amb un curiós observador a primera fila. Així va ser el comportament d’Enric Masip, que va exigir que li tallessin el micro al soci Jaume Llopis («no em silenciaràs, Masip, no em silenciaràs», li va dir l’economista i professor). La lamentable i censuradora actuació de l’amic, assessor i empleat de Laporta em recorda la frase que em va dir un dia un altre gran culer: «El Jan no caurà per la seva gestió, el Jan caurà per una ficada de pota, grossa, del seu amic Masip, ja ho veuràs». ¿Pot ser aquesta? ¡Ni parlar-ne!, segur que el ‘camarot’ va mostrar ahir la seva satisfacció per l’intent de censura de Masip a Llopis. Aquesta assemblea moderna telemàtica («el somni del club des de fa anys», va dir Laporta) va tirar endavant tots els temes per majoria: balanç de la temporada passada, pressupost de la present, acord amb la companyia de pantalles i d’altre material elèctric tot i que, això sí, sense dir la quantitat del contracte per «motius de confidencialitat», Espai Barça, etc. És clar que amb una majoria ridícula: 376, 372, 326 vots a favor... sobre 4.451 de convocats, 146.591 socis i, segons Jaume Carrasco, president de la Comissió Econòmica Estatutària, el principal avalador d’aquesta junta, 450 milions de seguidors. És a dir, tot, tot, tot, es va aprovar amb el vot d’una mica més de 330 socis. No sé d’on els ve la por. Recolzar cegament Laporta, com a líder absolut, de discurs fàcil, sense mirar cap paper, des del seu privilegiat lloc de la tribuna del ‘politburó culer’, va llançar, com no, una crida a la unitat «perquè el Barça només ens té a nosaltres, inclòs a vostè, senyor Llopis, així que no posem pals a les rodes, sisplau». Va ser el «fer-ens costat» d’Eduard Romeu, el vicepresident econòmic, que va insistir a comptar amb el vot de confiança (cec) dels socis «perquè sabem el que fem». De veritat, els socis no van estar divertits, catxondos, deixats anar, desenfundant els seus parlaments esperpèntics, però sí que hi va haver frases mítiques de Laporta com «ens tenen pànic, està tornant el Barça que els va espantar», «no volem un Estat rere nostre ni milionaris que ens controlin», «nosaltres hem salvat el club de la tragèdia i tot per la força del nostre escut». Feliç connexió Mentre tot això passava, jo anava perdent, de tant en tant (vaig comptar fins a 16 interrupcions en la meva connexió amb l’assemblea i em vaig llepar tots els anuncis de l’escúter Neos de Yamaha, de la SetmanaBIO i de Back Market), la connexió amb Esport3 i, potser, m’hauria sortit més a compte pagar els 1.250 euros que TV3 demanava a les televisions generalistes per comptar amb el senyal net des de l’Auditori 1899. Per sort, cap d’aquests talls, no imputables, sens dubte, al subministrador del senyal (el meu mòbil no és, ni de bon tros, d’última generació, aquests els tenen els meus fills), em va impedir veure i sentir el bo i moderníssim de Juli Guiu dir que hem de disfrutar del «Spotify Cap Roig». Ho juro, va dir Cap Roig, el festival que ell organitza. Igual com Carrasco va tancar la llista de vuit motius pels quals el Barça està millor que estava amb un rotund «‘¡satisfaction!’» i, com no, «¡paraula de Stone!» de Jordi Tardà, per fer-se l’original i còmplice de l’aquelarre blaugrana. Repeteixo: 376 vots sobre 4.451 convocats, sobre 146.591 socis, sobre 450 milions de seguidors. Laporta tenia tanta por d’aquesta cita, una por absurda, que fins i tot va estar fent voltes a intensificar les negociacions de renovació amb Alexia Putellas per anunciar la seva renovació en el conclave culer, però ni això va necessitar tot i que, com molts temen, Masip va estar a punt d’acabar amb ell a mitja travessia. Encara li queda temps de fer-ho.

El més llegit