Laporta passa del ‘nuñisme sociològic’ al ‘madridisme sociològic’

Missió 1. He de sortir a donar la cara perquè això està sortint de mare i Madrid ja molt temps que ens colla, porten la veu cantant (com gairebé sempre) i això està agafant un aire que no m’agrada gens. Missió 2. Hem d’escollir el lloc, ben escollit. Anem a Catalunya Ràdio, camp propi i, sobretot, sols, res de tertulians, res de preguntes com «escolti, ¿i vostè per què li va quatriplicar el salari a Negreira». Missió 3. Molta grandesa del Barça i poc cas Negreira. Molt ens temen i poc parlar de la carnassa que li hem subministrat a ‘la caverna’ gastant-nos 7,3 milions d’euros en informes que van anar, directament, a les escombraries. Com és possible que tres presidents tan diferents (Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu i Joan Laporta) paguin per una cosa que és res. I paguin tant. Missió 4. Si al seu dia vaig ser l’abanderat del ‘nuñisme sociològic’ inventem, ara, el ‘madridisme sociològic’ (¡ull!, presentador, que no és el mateix que el ‘socialisme madrileny’, que ens enredem perillosament), que tem que el Barça de Xavi Hernández no només guanyi, una altra vegada, la Lliga sinó fins i tot la Champions (blanca). Això sí, demanem al ‘madridisme sociològic’, és a dir, els madridistes que presideixen els centres de poder de la capital, que, si poden, sisplau, ens concedeixin la final del Mundial 2030 per al nou Spotify Camp Nou. La pela és la pela. I missió 5. Fonamental: guanyar-me els meus, tornar a ajuntar el ramat (sisplau, en el bon i millor sentit de la paraula), recuperar els esgarriats, tornar a tenir amb mi, per i per a mi, els 30.184 que em van votar i, en aquest sentit, res millor que aglutinar-los entorn de dues idees. Una, repeteixo, ens persegueixen, temen tornar a patir el nou Barça esplendorós, que està arribant. I dues, demanem l’amnistia per a Puigdemont i tots els que pateixen (si pot ser, emocionem-nos al demanar-la, fem una paradeta teatral, demanem aigua al presentador) i així tancarem el cercle perfecte de l’Espanya que ens persegueix, que vol veure’ns enfonsats. No parlem, per tant, de com s’està governant el Barça familiar, ple d’amics i espies en totes les seccions. No parlem de com venem part del patrimoni, de vegades falsament ja que no es cobra, tot i que ja ens ha servit per inscriure jugadors (del cobrament ja en parlarem un altre mes, un altre any), no parlem de la llista de professionals que se’n van anar i per què se’n van anar i, sobretot, no recordem que vam pagar 7,3 milions d’euros al número 2 de l’arbitratge espanyol, per a res, per a paper de les escombraries. Laporta sap, millor que ningú, per això va tornar a guanyar amb una lona, sense programa electoral, sense tècnic, sense junta, sense avals, que al culer el que més el convenç és algú que li digui que Madrid no vol (i Madrid no és només el Reial Madrid, ni tan sols Florentino Pérez, sinó el ‘tot Madrid’, això, el ‘madridisme sociològic’) el bé, la victòria, l’esplendor del Barça «i, ara, tem el president que més pànic els va fer». Dels pagaments, ni en parlem Per això, el millor, la missió vital d’ara, a tres dies d’una assemblea on el president protagonitzarà un passeig triomfal per les xarxes, sense cap oposició (ni la veurà), és agafar el micròfon, dir que ens persegueixen (perdó, ¡mai han deixat de perseguir-nos!) i demanar l’amnistia, que això mola. De per què vam pagar 7,3 milions d’euros al segon de l’arbitratge espanyol, per a què, on van anar a parar aquests milions o si, al final, els diners o part d’aquests tornaven a butxaques d’uns impresentables, d’això, repeteixo, millor no parlar-ne. Ni admetre preguntes, per descomptat. Per a això i per això juguem en camp amic.

El més llegit