El consell de Calzón continua viu: «Inverteixin en totxo, no en Ferraris»

Ara que aquests dies ha sortit una de les 1.267 llistes dels 100 esportistes espanyols més ben pagats en la qual, per cert, no hi ha cap dona, he recordat una informació que vaig llegir no fa gaire sobre un d’aquests tipus que tenen fascinats tots els Estats Units. N’hi ha molts, sí, ho sé. Aquest es diu Rich Paul, de només 41 anys, el representant que ha aixecat un imperi gràcies, en gran part (o sens dubte) a la relació personal que va crear i manté amb LeBron James. Llegeixo que els seus clients guanyaran més de 500 milions de dòlars, que és com dir euros, només amb els salaris que tenen firmats per a la temporada vinent. Gastar a preu fet «Tinc nois, de 22 anys, que guanyaran 200 milions en els pròxims quatre anys», explica Paul. «Però això no són gaires diners perquè els texans que els agraden costen 2.000 dòlars. I en compren desenes, compren en gran, molt més del que necessiten. Jo sempre els dic que no hi ha cap esportista que es pugui permetre el luxe, tota la seva vida, de viatjar en jet privat. Jo mateix viatjo amb Delta, perquè viatjo per anar als llocs on guanyo diners, no per gastar-los pel camí». El primer que em va passar pel cap després de veure aquella llista de milionaris i, sobretot, al llegir l’extravagant Rich Paul, va ser una exquisida conversa que vaig mantenir, fa 15 anys, amb el meu amic, meravellós senyor, assenyat, llest i tremendament just José María Calzón, delegat de l’RCD Espanyol durant 42 anys, és a dir, fins a l’any passat. El que em va comentar Calzón en aquella època serveix exactament per a aquesta. Ho recordo com si fos avui i han passat 15 anys. «El futbol», em va dir llavors Calzón, que les ha vist de mil colors i fins i tot ‘negreiras’, «ha deixat de ser familiar per convertir-se en un negoci més. El futbol ja és, i em dol, un gran negoci. Els jugadors han perdut el carinyo per la samarreta, per l’escut. Ara arriben, s’entrenen, saluden i se’n van, no sé on perquè no tenen res més a fer. El futbol ja només pensa en els diners ¡però si diuen que vendrem fins i tot el nom de l’estadi!» ¡Booooom!, dit i fet. I vam parlar, recordo, dels futbolistes i dels diners que guanyen, és clar. Em va explicar que ell només donava consells als que li demanaven. «Sempre els he dit que el millor negoci que poden fer amb tots aquests diners és comprar totxo, maó, invertir en cases, no en Ferraris. ¡Déu!, un munt de milions en un cotxe. No té sentit. Per desplaçar-te, et val qualsevol cotxe. Tots van bé. És clar que ara tots tenen representant, assessor fiscal, advocat, papa, per descomptat, què sé jo, un munt de gent al voltant. I la veritat, fa temps que no em demanen opinió». Aquesta trucadeta Li vaig tornar a trucar ahir, sí. Li truco sempre, habitualment. M’encanta parlar amb Calzón. Tothom hauria de xerrar una estoneta amb Calzón. No perquè ho sàpiga tot del futbol, que en sap (en sap tant que Antón Parera el va voler fitxar, un parell de vegades, per al Barça), sinó que perquè tot ho veu, analitza i comenta amb aquesta perspectiva que donen els anys i, sobretot, amb la sabiduria d’haver-ho vist i viscut tot, tot, en aquest boig món del futbol. Els seus silencis valen or i brillants. Li he trucat per recordar la nostra xerrada. «Ara, Emilio, les cases valen molts més diners i hi ha qui, per fi, s’ha adonat que un Ferrari no serveix de gaire. A més, tots els clubs tenen acords amb una marca de cotxes d’alta gamma. Però bé, hi continuen havent capritxosos per a tot. Totxo, totxo, continu dient-los». De debò, aquest Rich Paul, tot i que sembla que no ho necessiti, hauria de conèixer Calzón. Aquesta trucadeta, Rich, aquesta trucadeta.

El més llegit