Existeixen algunes veritats absolutes d’aquelles que marquen qualsevol discurs de qui diu entendre de què va això del Barça. Potser la més estesa és que el club blaugrana, si hagués sigut una empresa usual i no una de les entitats esportives més preuades i valorades del món, hagués entrat en liquidació a la conclusió del mandat de Josep Maria Bartomeu. Quan, en realitat, i més enllà que haguessin de demanar-se encara més crèdits a Goldman Sachs per pagar les nòmines, havíem d’estar parlant llavors més de la misèria moral –en part ara judicialitzada– que del vergonyant forat econòmic deixat en herència a Joan Laporta. Amb patrimoni per vendre, futbolistes per retirar i actius de tot tipus amb què mercadejar, no hi podia haver cap fallida, per atractiva que fos la propaganda.