Del Barça més que mai

Per raons que tenen a veure alhora amb el periodisme i amb la vida, aquestes últimes setmanes no he pogut veure com Déu mana els partits del Barça. He robat minuts a algunes ocasions que m’obligaven a estar atent a altres coses que m’allunyaven dels escenaris contemporanis del futbol (la ràdio, la televisió), així que de tant en tant m’acostava a les xarxes socials o als resums digitals per mirar de saber com anava l’equip. Així vaig conèixer el nostre ensurt a Mallorca, el desastre limitat davant el Celta i, més a prop encara, la nostra incertesa al Nou Camp (si així es pot anomenar l’estadi de Montjuïc). En les dues ocasions patia els nervis que em van acompanyar en la infantesa, després en l’adolescència i finalment en les successives maduracions de l’edat que m’ha portat als 75 anys. No saber com va el Barça, la pregunta que m’acompanya des de la nit dels meus temps dels dimecres o dels diumenges (ara la veritat és que cada dia de la setmana, pràcticament), és un martell piló de les meves absències del terreny virtual de joc que són les pantalles de la televisió i l’auxili benefactor de la ràdio. Prefereixo la ràdio per escoltar el que passa, perquè aquesta és la conseqüència de la meva educació sentimental, enganxat a l’aparell i després al transistor per saber què pensaven José Luis Lasplazas o José Félix Pons, i ara Oliveros o Flaquer, els meus guies més recents, en aquestes èpoques de transistor o de multitransistor. No veure el Barça és com arriscar-se a ser còmplice inopinat de les seves derrotes, ja que els que som paranoics del futbol creiem que el resultat depèn del que nosaltres mateixos aportem, des de casa nostra o des dels automòbils, amb el nostre nerviosisme entusiasta. El partit de Mallorca el vaig escoltar com vaig poder, mentre havia de participar en la presentació d’un llibre, i aquest últim davant el Sevilla de Sergio Ramos el vaig haver de veure mentre acudia a una estrena teatral a Tenerife. Cada vegada que es produïa una incertesa de llum a l’escenari, jo consultava el resultat. Em va passar també quan l’equip va jugar contra el Celta, quan el meu televisor va començar a enganyar-me amb les seves anades i vingudes de sintonia: vaig creure que la meva absència de l’elenc virtual d’espectadors havia precipitat aquell enorme desastre, de manera que vaig apagar del tot l’aparell del qual em valia, per absentar-me per complet del partit. D’aquesta manera creia que foragitava el perill d’una derrota fins i tot més voluminosa. Fins que vaig tornar a encendre el telèfon i vaig veure, amb alegria, que el Barça havia remuntat... Alleujament Així, el partit davant el Sevilla el vaig viure tingut per la certesa que, a l’absentar-me de l’audició, propiciaria un mal resultat. Vaig deixar que passessin els minuts, i de tant en tant vaig tornar al camp, per dir-ho així, a la recerca d’un alleujament. Com un clandestí al pati de butaques, armat de paciència, vaig tornar de tant en tant al poltre de tortura que era la incertesa del 0-0 fins que, oh, llum dels astres del futbol, la ràdio em va comunicar la bona nova: Sergio Ramos, aquell enemic, ens havia regalat l’alegria del desempat. Aquell alleujament incloïa, a la fi, altres sensacions, ja que és habitual que les ràdios (sobretot les ràdios) ens recordin, a més de la ferida de les pèrdues o dels empats, que vam ser corruptes en una altra vida, que el Barça va guanyar perquè va comprar els àrbitres, i aquestes coses. Soc del Barça més que mai; escolto aquestes invocacions a l’abisme amb resignació i sense traïdoria, i sé que, si a més de no guanyar, o d’empatar, tenim a sobre aquesta repetició de l’arbitratge cada vegada que posem en ordre el dial, el futur dels nostres dies de futbol sempre tindrà a sobre un suplici més gran que el de no veure els partits, o de veure’ls a mitges, mentre cau sobre els nostres caps la maleïda sensació que després de l’empat ve la derrota. Divendres vam guanyar per la mínima. No poden imaginar-se com he dormit aquesta nit.

El més llegit