Per raons que tenen a veure alhora amb el periodisme i amb la vida, aquestes últimes setmanes no he pogut veure com Déu mana els partits del Barça. He robat minuts a algunes ocasions que m’obligaven a estar atent a altres coses que m’allunyaven dels escenaris contemporanis del futbol (la ràdio, la televisió), així que de tant en tant m’acostava a les xarxes socials o als resums digitals per mirar de saber com anava l’equip. Així vaig conèixer el nostre ensurt a Mallorca, el desastre limitat davant el Celta i, més a prop encara, la nostra incertesa al Nou Camp (si així es pot anomenar l’estadi de Montjuïc).