La veritat sobre Nadia Comaneci, la nena de Ceausescu

En els Jocs Olímpics de Mont-real el 1976, el món va descobrir la que està considerada la millor gimnasta de tots els temps. Amb només 14 anys, la romanesa Nadia Comaneci va aconseguir el que mai ningú abans havia aconseguit en una cita olímpica: un 10 perfecte. Una gesta gloriosa que la va sucumbir en un infern que duraria anys, fins que una nit de novembre del 1989 va aconseguir escapar-se a peu del país que la va adorar i alhora va ser la seva presó: la Romania de Nicolae Ceausescu, el dictador que, com una broma del destí, cauria un mes més tard, executat amb la seva dona Elena el dia de Nadal. Aquella nit, junt amb unes altres sis persones desconegudes, com ella mateixa va relatar, va abandonar «la seva llar i tots aquells que estimava». Es va arrossegar «pel fang i l’aigua, a través de camps congelats, filats de pues», amb la por que la disparessin per l’esquena. Va arribar gairebé de matí a Hongria i el matí del 2 de desembre va aterrar a Nova York, després d’aconseguir un visat de refugiada als Estats Units. Només volia «una vida lliure». Nadia Comaneci, que ara té 62 anys, continua residint als EUA, vinculada a la gimnàstica amb una acadèmia pròpia i com a propietària de botigues de material esportiu. La seva infància i joventut gloriosa va distar molt de ser feliç. En plena guerra freda i de cert distanciament de Moscou, Ceausescu va voler convertir la «Deessa de Mont-real» en un símbol del seu règim comunista. Gràcies a ella i els èxits de l’equip olímpic, la gimnàstica s’havia convertit en una qüestió d’Estat, i volia controlar la seva estrella. En el llibre ‘Nadia Comaneci y la policía secreta’ (Oberon), l’historiador Stejarel Olaru relata com sota la missió de «protegir-la», la gimnasta va ser objecte de l’obsessiva vigilància de la Securitate, la policia política del règim, que va ser tan temuda com eficaç. De nom ‘Corina’ Corina era el nom amb què la Securitate va batejar la Nadia. La policia va elaborar un arbre genealògic de la gimnasta per identificar tots els familiars i explorar en el seu passat, van punxar els seus telèfons, i els seus cercles d’amics també van ser controlats. Van ordenar reclutar informants no només entre el personal docent de la seva escola sinó també entre les seves companyes de classe, nenes de tot just 16 anys. «Tot per protegir la Nadia i els seus pares i per evitar qualsevol reacció per part seva que pogués perjudicar la imatge del règim comunista», escriu Olaru. Gràcies a aquesta persecució de la qual van ser objecte ella i la seva família es va saber també en temps real el maltractament al qual la parella d’entrenadors que formaven el matrimoni Béla i Marta Károlyi van sotmetre Comaneci i les seves companyes a abusos físics i psicològics, entrenaments abusius i gana, molta gana. La Securitate també va vigilar estretament els Károlyi perquè es considerava que eren deslleials a Romania. El matrimoni es va escapar i va demanar asil polític als Estats Units el 1981. I el que passava a l’equip de gimnastes ho sabia fins el mateix Ceausescu, perquè les nenes entrenades per la parella van enviar una carta anònima al dictador d’un país on res es movia sense que ell ho sabés. El llibre reprodueix la missiva, que comença així: «Ens adrecem a vostè per demanar-li que faci alguna cosa per tornar-nos la infància que dia a dia ens roba aquest home sense ànima que es diu Prof. Béla Károlyi». «Ens ha convertit en les seves esclaves. És capaç de matar-nos, així va amenaçar la Nadia si no guanya», diu en un altre dels paràgrafs. La carta és un dels documents als quals ha accedit Olaru, així com a informes i arxius inèdits de la Securitate i a converses telefòniques interceptades per la policia política, on queda clar el «règim de terror» regnant a l’equip de gimnàstica, a paraules d’un dels agents. «Insults, paraules ofensives i fins i tot l’administració de pallisses han establert un règim de terror dins de l’equip», es llegeix. Gana i jornades esgotadores El llibre relata també les jornades esgotadores d’entrenament –fins a set i vuit hores diàries– a què se sotmetia les gimnastes i la gana que passaven, cosa que va provocar que algunes arribessin a desenvolupar bulímia i convertir-se en expertes a robar menjar que després amagaven. Convençut l’entrenador que els èxits s’obtenen «més fàcilment en un entorn esgotador», les nenes van arribar a entrenar i competir malaltes o lesionades. «No tindràs sinó aire per menjar. Però veuràs que fins i tot l’aire engreixa», li va dir Károlyi a Nadia el setembre del 1977, abans de viatjar a Mèxic per participar en un torneig d’exhibició. La va tenir tres dies sense menjar. Ella va confessar que no suportava el seu entrenador i que volia deixar la gimnàstica. Volia sol «ser una nena normal, anar de vacances, dormir algunes vegades fins tard i menjar» perquè ser Nadia Comaneci era «molt dur».

El més llegit