Xavi demana, amb raó, que les internacionals ho expliquin tot

«Desconec què ha passat i què passa. Les futbolistes han de parlar clar i no donar peu a la confusió. M’entristeix. En el millor moment de la història del futbol femení espanyol, la situació és caòtica. Han de donar explicacions, donar els seus motius. Elles, no jo. M’entristeix que el que s’ha aconseguit després de tants anys acabi així. Que ho aclareixin elles per resoldre la situació», va explicar Xavi Hernández, divendres passat, en la seva conferència de premsa prèvia al magnífic Barça-Betis. Si la frase l’hagués pronunciat qualsevol altre, no li donaria la importància i, sobretot, la rellevància que mereix. Un monstre del futbol mostra els seus dubtes. L’enfrontament entre les jugadores internacionals, es diria que de tots els vestidors del futbol femení espanyol, amb la Reial Federació Espanyola de Futbol ve de lluny (setembre del 2022) i, sí, s’ha accentuat, amb raó, pels dos gestos inapropiats, injustificats i vergonyosos de Luis Rubiales a la llotja de la final del Mundial, al meu entendre molt pitjor tocar-se els testicles a la primera fila de la llotja, junt amb la Reina d’Espanya, que el petó amb Jenni Hermoso. Quan va començar aquest enfrontament, que de seguida va derivar en guerra sense treva, les internacionals consideraven que no podien continuar acudint a les cites amb la selecció en les condicions que es donaven, però mai, mai, van explicar obertament i públicament quines eren aquestes condicions que les feien treballar en una situació incòmoda, que, ara, defineixen com a «poc segura». Cop d’efecte El primer problema d’aquella denúncia va ser que no van ser elles les que van portar la veu cantant per liderar aquell esclat, sinó, molt hàbilment, el Departament de Màrqueting i Comunicació de la Federació, que va filtrar com les futbolistes van plantar els mitjans de comunicació, prenent la iniciativa. A partir d’aquell moment, tot van ser dubtes, atacs, comunicats i un lleig enfrontament, en què cap de les dues parts ha explicat mai la veritat, ni ha donat explicacions completes, del perquè d’aquest distanciament i d’aquesta ruptura. El cas és que allò que semblava el final del formidable despertament del futbol femení es va acabar convertint en un dels principals èxits de l’esport espanyol en tota la seva història, la conquesta del Mundial femení, que, al final, va tenir una celebració molt ‘cutre’ (és més, encara cueja l’homenatge de la casa reial a les campiones, ¡encara!) i, a sobre, gairebé sense amo, ja que elles diuen que van guanyar elles i la Federació s’apunta l’èxit perquè va resistir i va triomfar la idea de Jorge Vilda. El poder esportiu, mediàtic, el suport total, insisteixo, malgrat la manca d’explicacions i motius, que han adquirit les internacionals espanyoles en el seu enfrontament amb la Federació és de tal envergadura que ha quedat instal·lada arreu del món la sensació que tenen raó, tota la raó. I, sí, hi ha una llista, ¡és clar que hi ha una llista!, de persones, de federatius i federatives i professionals que, segons elles, les han coaccionat, intimidat i forçat que es posicionin per treure importància al petó Rubiales-Hermoso. Però, insisteixo, és un rumor el que expliques les persones que són a prop de les jugadores, però no elles. ¿Tenen raó de què? i ¿per què? No es pot utilitzar el petó i la marcada de paquet de Rubiales, impresentable fins al punt de convertir-se en la demostració que el CSD s’hauria d’haver carregat el president molt abans pels seus excessos previs, per intentar guanyar la batalla que es va perdre al seu dia i que va culminar, repeteixo, amb la conquesta del Mundial d’Austràlia i Nova Zelanda. No és la selecció femenina de futbol la que ha de provocar els canvis en l’RFEF. Cert, elles no demanen l’acomiadament de ningú, però miren d’imposar les seves regles. El problema és que mai han explicat per què es van plantar abans del Mundial i tampoc expliquen, ara, per què res els agrada, ni tan sols consideren vàlid el nomenament de Montse Tomé com a seleccionadora, i demanen per a aquest lloc un tècnic o tècnica professional, amb experiència, amb una certa trajectòria internacional, i no la prolongació del ‘mètode Vilda’. Diuen. O rumoregen. Enorme poder Un té la impressió que se senten tan poderoses, tan avalades per la societat espanyola, vaja, per tothom, que es creuen amb dret a canviar tot el que no els agrada, quan un té la impressió que estan mirant de venjar-se de la ‘no victòria’ després de la seva primera reivindicació. Repeteixo, com intueix Xavi Hernández, des de la lamentació de la pèrdua d’un moment històric, si hi va haver ‘moments Rubiales’ en algun instant al llarg dels últims anys, que els expliquin; si Vilda no té ni idea, segons elles, de futbol, que ho expliquin; si van violar la seva intimitat en les concentracions, que ho denunciïn; si va ser la seva unió i autogestió, després de la golejada del Japó, el que va redreçar el rumb en el Mundial, que ho relatin; si algú es va sobrepassar amb elles, que l’assenyalin; si els falten recursos, si els seus viatges són ‘cutres’, si l’alimentació és lamentable (entrepans i tàpers pobríssims), si els preparadors físics són amics de Vilda, si els falta un/a nutricionista... ¡què sé jo!, que ho diguin, que ho facin públic, i reforçaran la seva postura. Sense escoltar les seves explicacions, que, potser, tindrien una rèplica contundent per part de la Federació (estic convençut que els directius guarden material explosiu per suportar l’estira-i-arronsa), és difícil creure-les a ulls clucs, com està fent molta gent. Ni tan sols els que coneixen els motius autèntics d’aquell distanciament inicial han explicat o escrit el que saben.

El més llegit