Vilda va trobar l’acomiadament al cim: de guanyar mig milió d’euros a passar un any a l’atur

De guanyar mig milió d’euros a l’any, i amb un contracte que li oferien per quatre temporades, a l’atur. De ser campió del món, i nomenat, que no escollit millor entrenador del planeta en el futbol femení, a l’oblit. Jorge Vilda va trepitjar el cim a Sydney i es va precipitar cap al soterrani arrossegat per la caiguda, encara no concretada oficialment, de Luis Rubiales, el president de la federació que es nega a dimitir. Vilda tampoc volia marxar. Però l’han fet fora. L’han fet fora perquè va encadenar el seu passat, present i futur a un dirigent que el va mantenir a la banqueta quan les dones que juguen a futbol a Espanya (o una gran majoria) no creien en ell. Però ell va resistir convençut que l’èxit el faria immune. Jorge, fill d’Ángel Vilda, expreparador físic de Johan Cruyff en la construcció del Dream Team del Barça, no sabia que tenia el precipici tan a prop. No ha durat ni un mes. Ni un mes després del títol Ni un mes, malgrat que ha aguantat les pressions perquè abandonés mentre veia com els altres sí que l’abandonaven. Fins a 11 membres del seu cos tècnic van presentar la renúncia al càrrec. No volien treballar amb ell. Les 23 jugadores campiones del món i la resta van proclamar també públicament que no tornarien a jugar sota la seva direcció. Ni la brillantor de l’estrella cosida al cor ha dissimulat les tensions que van aflorar un any abans quan ‘la rebel·lió de les 15’ va despullar la fractura del futbol femení. Elles creien, i no els faltava cap raó en les seves queixes, que era una estructura antiquada, amb un poder feudalista i sense cap marge per a la modernitat, acostumades com estaven al caràcter pioner que ha marcat el Barça femení, autèntica bandera del canvi. Al cim, la seva perdició Però Vilda, amb el suport de Rubiales, no es movia dels seus principis. Va fer encara més forta la seva veu, sentint-se el cap d’Espanya. Algunes rebels van claudicar i ell, assegut en aquesta banqueta que ocupava des del 2015, després de substituir Ignacio Quereda, que feia 27 anys que era al càrrec, va notar la força de poder. El futbol, en un torneig ascendent (Espanya va anar de menys a més, reconstruint-se després de la dolorosa derrota contra el Japó per 4-0), li va omplir encara més l’autoestima. Al cim, no obstant, hi havia la seva perdició. Perdició que va anar llaurant amb decisions contradictòries, obligat ara a sortir de la ciutat esportiva de Las Rozas, l’únic lloc on ha entrenat en la seva vida. Era director esportiu del futbol femení. I tècnic. Tot alhora. Ningú podia acomiadar-lo. Només ell. Per això, ha hagut de fer-lo fora un president interí (Pedro Rocha), empès per l’onada social, política i mediàtica desencadenada per un petó no consentit de Rubiales a Jenni Hermoso. Del motí a l’adeu Un petó que és, en realitat, el punt final a anys de complexa convivència entre el seleccionador i les jugadores. Allunyades elles d’un estil de gestió que no compartien fins al punt que es van amotinar, assumint les conseqüències a què s’enfrontaven. Algunes no són campiones del món. Però la seva paraula i la seva dignitat estava per sobre de qualsevol estrella. Vilda va manejar una selecció que es va desintegrar a fora, però va governar a la gespa. Es va fer miques fa mesos. Però ell, impertèrrit i ferm, ni es va moure. Ara ja està recollint les coses del seu despatx a Las Rozas, l’únic lloc on ha entrenat. Hi va arribar el 2010, o sigui que hi ha estat més d’una dècada, com a ajudant d’Ángel Vilda. El pare dirigia la selecció sub 19; el fill, la sub 17 on va aconseguir una gran col·lecció de títols europeus en la formació. Després, Jorge va suplir Ángel en la sub 19, pròleg de la seva ascensió a l’absoluta, que va agafar fa vuit anys. Vuit anys en què Jorge ha sigut l’amo del futbol femení a Las Rozas. A ell li va dedicar Rubiales l’obscè gest des de la llotja de Sydney quan es va agafar els genitals com a prova d’agraïment per l’èxit assolit. «Si era necessari l’esdevingut per guanyar, el donem per vàlid», va arribar a dir entre l’eufòria del festeig pel triomf en la final contra Anglaterra (1-0) amb aquell inoblidable gol d’Olga Carmona. Però no, no tot és vàlid. Ni tan sols per guanyar. Sentia el poder que li conferia l’estrella. Ell mateix la va exhibir abans de cosir-la. «Jo no dimiteixo. Això és un ridícul mundial», va proclamar fa justament un any quan es va reivindicar enmig del motí. «No li desitjo a ningú el que estic passant», va confessar llavors Jorge Vilda, que considerava: «Seria injust treure’m del mig pel que hem construït» denunciant que «s’ha llançat la pedra i s’ha amagat la mà». Era el setembre del 2022. I el setembre del 2023 l’han fet fora. Des del cim cau ell. Rubiales, encara no. Quan va voler allunyar-se d’ell, un diplomàtic comunicat que va arribar fora de temps (la FIFA va actuar abans), ja era massa tard. La societat, que no el futbol, s’ha carregat Jorge Vilda.

Vilda va trobar l’acomiadament al cim: de guanyar mig milió d’euros a passar un any a l’atur

Rubiales ofereix mig milió d’euros anuals a Jorge Vilda

11 membres del cos tècnic abandonen Vilda

Comunicat de Vilda: lamenta el comportament inacceptable de Rubiales

El més llegit