Jorge, com Vicente del Bosque, I Marquès de Vilda

Els ho vaig dir ahir, ho vaig escriure ahir, ho desitjàvem tots, així que no té cap mèrit haver somiat, haver empès, generar prou força a Espanya, país que no fa res alhora, unida, com per veure fet realitat la il·lusió, el somni i el desig de 47.420.000 espanyols. Ni els que menys estimen Espanya volien mal a aquestes noies. I això que, com va quedar demostrat al llarg d’un munt de mesos convulsos, ni tan sols elles es van posar del tot d’acord si, certament, calia empènyer totes a l’una i havien de pujar totes a l’una al mateix carro. En realitat, hi ha hagut dos o tres jugadores, de les millors del món al seu lloc, que no podran fardar d’aquest títol, tot i que sí del fenomen, del tsunami inoblidable que han generat. Exemple a seguir Han sigut molt bones, han sigut extraordinàries, en tot, en actitud (fins i tot aquelles que es van quedar a casa perquè van decidir defensar la seva postura i enuig), han sigut molt professionals, elles, que, comparades amb els homes, guanyen una autèntica misèria i, sobretot, s’han sabut adaptar a la pressió que suposa aparèixer a Nova Zelanda i Austràlia en el grup de favorites. I, sobretot, han sigut fabuloses, les campiones, en creure en una idea, en un estil de joc (nascut a la Masia), en una manera de fer i comportar-se, que les ha convertit (ja ho eren, ja) en el millor exemple, no només per al futbol i per al futbol professional, masculí i femení, sinó per a qualsevol nena, nen, que vulguin ser tan grans, tan immenses com elles. No només van ser golejades pel Japó, no només els van fer dubtar alguns, no només van parlar aquell dia del desconeixement del ‘malvat’ Jorge Vilda, sinó que, una vegada remuntat el vol en gran, amb professionalitat, determinació, afany, futbol i goleges, golassos, golejades, el món les ha posat a prova avui davant un dels països més forts del món en un esport, que, diuen, van inventar ells, els anglesos. I, no només van demostrar ser mereixedores del cel, del títol, de la glòria, sinó que, a més, van continuar posant a prova la seva fortalesa quan Jenni Hermoso, un dels models a seguir, va errar un penal que hagués significat, abans de temps, la conquesta del planeta futbol. Van afegir 13 minuts més (que van ser 14 i 12 segons) i elles, que ho havien suportat tot amb enorme coratge, van aguantar també aquells minuts finals, fins i tot atacant. Però, ja està. Van lluitar fins més enllà del minut 90, però ja són les millors del món. Van viatjar a l’altre costat de la Terra per demostrar-ho i, al llarg de més d’un mes, ho han fet, no només sobre la gespa, sinó amb el seu comportament i exemple tant fora com dins del camp. I, repeteixo, ho han aconseguit amb la mateixa finor que ho va aconseguir l’equip de Vicente del Bosque a Sud-àfrica, desplegant un futbol bellíssim, coral, atractiu i únic. Aquest futbol, aquest títol, aquest exemple, va fer que el Rei Joan Carles I s’inventés, el 3 de febrer del 2011, el marquesat de Del Bosque, per això el nostre meravellós i senyorial Vicente es diu I Marquès Del Bosque. Ara, li dolgui a qui li dolgui, Felip VI d’Espanya, que es va estalviar el viatge a la final, hauria de proclamar, ¡ara mateix!, Jorge I Marquès de Vilda. Dic jo que si els 49 títols de sir. Alex Ferguson tenen, ¿no?, alguna cosa de Ferguson i els 35 títols de Pep Guardiola tothom els atorga al gran mag de Santpedor, aquest títol mundial femení serà una mica, una mica, de Jorge I Marquès de Vilda.

El més llegit