ELLES (amb majúscules)

ELLES, així, amb majúscules perquè tot el que estan fent i com ho estan fent en el Mundial d’Austràlia i Nova Zelanda sona a gesta, a una cosa irrepetible, fins i tot sense ser capaces (que ho seran, ¡i tant que ho seran!) de guanyar la corona mundial. Pot ser, en efecte, que l’ambient que va precedir el viatge a l’altre costat del món, al més enllà, que és, precisament, on ha arribat la selecció que lidera el ‘dolent’Jorge Vilda, aquest que molts/es consideren un autèntic analfabet del futbol, sense llibret ni res, no fos el més adequat. La Reial Federació Espanyola de Futbol, capitanejada per Luis Rubiales, un altre personatge que provoca multitud de dubtes, es va posar, des del minut, perdó, des del primer segon de la polèmica plantejada per 15 futbolistes, totes de tremend nivell, al costat del seleccionador. Silenci absolut Una cosa va ser, és i em temo que continuarà sent, fins i tot coronant-se reines del planeta futbol, certa: cap de les dues parts han tret les seves millors (pitjors) armes. Els dos bàndols han sabut guardar els seus millors cartutxos, possiblement perquè ni els uns ni els altres són capaços d’explicar públicament el que realment els va separar. Les dues parts, em temo, van decidir guardar les autèntiques veritats, per rubor o perquè encara empitjorarien encara més la situació. La conseqüència que ha quedat i jo ho sento però no m’ho acabo de creure, tot i que ja va passar, fins i tot, amb alguna selecció masculina també d’enormes èxits, és que Vilda no té ni idea d’això i que ELLES s’autogestionen. Si s’autogestionessin, probablement, haurien aconseguit (entre ELLES) convèncer, per exemple, Mapi León i Patri Guijarro, la millor central del món i una de les centrecampistes més lúcides del planeta, perquè viatgessin a Nova Zelanda, i unir-se així a Aitana Bonmatí, una altra perla, Ona Batlle i Mariona Caldentey, una de les meravelles d’aquest Mundial. El cert és que Espanya llueix el seu millor estil, estil compartit pel comandament tècnic i la plantilla, estil nascut ¡vaja!, a la Masia blaugrana mateixa, el llogarret català on van idear la poció màgica, la del millor joc, aquella que, de tant en tant, s’estavella a Getafe sense possibilitat d’èxit. Salt després del Japó Pot ser que Vilda no en tingui ni idea, però allà les té totes, al cim del món. De vegades, després d’un camí tan portentós com aquest, sents la temptació d’escriure que ja són immenses, que ja són poderoses, que ja són campiones i que t’és absolutament igual que no guanyin el títol. ¡Mentida!, ELLES saben que aquesta història, sent única, passaria a ser eterna, celestial (¡mira, el segon nom de Salma Paralluelo és Celeste, doncs això, celestial), si aconsegueixen el títol diumenge vinent, a les 12.00 hores, el moment més celestial de la setmana. ELLES no només ho saben sinó que semblen haver-ho preparat tot, tot, després de la golejada encaixada contra el Japó («el plantejament d’Ikeda Futoshi va retratar Espanya», va reconèixer aquell dia Irene Paredes) i tothom, sí, tothom aquella nit va mirar i va assenyalar Vilda, no les futbolistes. I Vilda va treure el llibret o, qui sap, potser ho va pactar tot amb ELLES. M’és igual. Va canviar la portera (per deixar entrada a la també blaugrana Cata Coll) i va ficar a l’equip Laia Codina, Oihane i la juganera i hàbil Alba Redondo. I es va produir una golejada històrica. I Espanya, tota sencera, tècnics i futbolistes, van reprendre el vol cap a la glòria, ara ja sí, eterna. No podria haver sigut més bonic que una culer com Paralluelo i una ‘merengue’ com Carmona col·loquessin Espanya a la final. I, sobretot, no podria haver sigut més bonic el final. ELLES no tenen res a veure amb ells. ELLES competeixen i, al final, s’abracen, es consolen, comparteixen i ploren. ELLES, també en el futbol, són un exemple. Tant que fins i tot podrien jugar sense àrbitra i això que la brasilera Edina Alves Batista va estar, simplement, meravellosa, portentosa, exemplar. Com ELLES.

El més llegit