Crear contingut, per Enrique Ballester

No falta gaire perquè aquestes columnes desapareguin durant un temps. Us aviso perquè no sé exactament quan me n’aniré i quan tornaré: depèn primer de la data de naixement d’un nadó i, després, de la gestió d’això que anomenen permís de paternitat, dues variables misterioses que encara no domino. El millor de ser pare una altra vegada és el material per a les columnes que m’oferirà l’experiència. Jo no procreo, jo inverteixo. De fet, a casa, a això de tenir fills li diem ‘crear contingut’, però ja ho explicaré en un altre moment. M’hauria agradat que Fill núm. 3 hagués nascut dimecres, perquè va ser el meu 40è aniversari. Aquesta coincidència m’hauria assegurat passar desapercebut en els meus futurs aniversaris, una cosa que no es paga amb diners. Però Fill núm. 3 no va néixer dimecres, va evitar eclipsar-me i llavors em preguntaven molt per allò de complir 40 anys. La gent creu que complir 40 anys no m’agrada, i l’encerta, però pel motiu incorrecte. Creu que no m’agrada complir 40 anys perquè són molts anys, quan en realitat m’agradaria haver-ne complert 70. El meu moment preferit El meu moment preferit del dia es va produir en un grup de WhatsApp. Un amic em va felicitar reenviant un missatge d’un altre grup, d’un altre aniversari. Va aparèixer en pantalla la paraula ‘felicitats’ amb algunes exclamacions i un emoji de festa. A sota hi deia ‘reenviat’. No puc estimar més aquesta persona; aquesta vagància, aquesta falta d’escrúpols i aquesta indolència. No és que li fes mandra teclejar, és que ni tan sols va optar per copiar i enganxar. Era massa esforç. El meu amic tenia les mateixes ganes de felicitar-me l’aniversari que jo de celebrar-lo. Em va agradar tant que vaig fer una captura de pantalla i ara la miro de tant en tant. És el regal que mereixo. La veritat és que he tingut aniversaris pitjors i gairebé sempre amb futbol pel mig. Diverses vegades ha coincidit amb la ressaca de dures derrotes d’Espanya als Mundials. El meu 18è aniversari va ser memorable: el vaig passar fent la selectivitat. Fa uns anys també va coincidir amb una eliminació del meu equip en un ‘play-off’ d’ascens. En casos com aquest, sense pretendre fer apologia d’això, l’alcohol em sembla un digne complement. Però cal anar amb compte. La setmana passada vaig estar una mica dispers i al tornar a l’hotel, una mica borratxo, vaig cometre un error reincident al meu historial de desperfectes. Vaig entrar a Instagram, em vaig posar a veure stories i va saltar un anunci irresistible: una camisa estampada amb un cartell de gelats al complet. Lògicament, vaig considerar que no podia viure sense ella, així que vaig mossegar l’ham. L’adquisició es va unir a anteriors compres en similars condicions etíliques. Per exemple: la màquina d’exercici de Chuck Norris, la capsa de música amb la sintonia de ‘The Office’ o mitja discografia de José Luis Perales. Podeu imaginar la tensió que sento cada vegada que el carter truca a la porta. Allò de la camisa de gelats ho vaig descobrir perquè l’endemà vaig entrar al correu electrònic i vaig veure el rebut del pagament. No era un somni. Aquesta falta de criteri amb un parell de glops em descarta com a futur director esportiu, o no. Realment, aquesta manera de procedir explicaria un bon nombre dels fitxatges que veiem, i no fa falta dir noms, ja sigui al mercat d’estiu o al d’hivern. Si una nit em surt a Instagram un anunci d’algun futbolista brasiler, el compro i us ho explico. I si després el porta el carter, negociem i us el venc.

El més llegit