El nostre heroi

Aquest final de temporada l’ambient és tens. En situacions com aquesta destaquen els que estan fets d’una altra pasta. Com a patidor futboler que soc, admiro cada vegada més aquests éssers superiors aliens a les inèrcies, els nervis i els drames. Són superherois de la calma. Models a imitar en qualsevol circumstància. Apareixen, a més, on els dona la gana. De sobte, sense cap sentit i del no-res. L’altra nit, en el partit de l’Espanyol i poc després del gol que completava la gesta, un d’aquests escollits va aparèixer a la pantalla. L’afició de l’Espanyol estava lògicament desfermada, després de passar del 0-3 al 3-3 en una situació desesperada, i l’estadi bramava envoltat d’una atmosfera d’eufòria descontrolada. El realitzador es recreava amb l’entusiasme col·lectiu, amb bufandes al vent i càntics de ‘sí que es pot’ emanant de cares desencaixades. Llavors va ser, en ple èxtasi tribal, quan vaig descobrir el meu nou ídol, el superheroi de la calma. Estava assegut en una butaca. El seguidor que tenia a la dreta somreia, picant de mans. Els que tenia a la fila del davant aixecaven el puny i cridaven. Al seu voltant creixia la tempesta emocional, però el nostre heroi ni s’immutava. El nostre heroi anava a la seva i només estava pendent d’una bossa de Ruffles de pernil. El nostre heroi tenia claríssimes les seves prioritats i estic segur que no canviaran per una jugada. Potser baixa l’Espanyol, però res l’apartarà de les seves Ruffles. Tampoc si se salva. Era una bossa gran. Actitud impecable En la vida s’ha de relativitzar l’èxit i encaixar els cops, i el nostre heroi expressava una tranquil·litat natural i amable, en absolut impostada. Tot això, a més, mastegant amb la boca tancada. No es podia tenir més carisma ni molar més. Una actitud impecable. L’estic tornant a veure, al minut 80 i 5 segons, en un estadi que crema. De tant en tant encenc la tele i reviso la seqüència. És increïble la pau mental que m’aporta. Tant de bo, quan el meu equip es jugui una cosa així, sàpiga reunir les forces per poder-lo imitar. Perquè el més habitual no és la manera de fer del nostre heroi. En cas d’emergència ningú segueix les instruccions. Només els que són com el nostre heroi: que triés les Ruffles de pernil ja diu molt sobre aquesta persona, aquest detall. Res de gustos estranys ni riscos innecessaris. Les modes passen i els resultats, també. Segur que el nostre heroi prefereix guanyar i vol que l’Espanyol se salvi, òbviament, però m’atreveixo a pensar que sap que no és l’única cosa important. El més important és que serà al mateix lloc la temporada que ve, amb les seves Ruffles i la seva gent, passi el que passi, i ho sap. Tant de bo disposar d’aquesta clarividència per viure el futbol amb la perspectiva adequada. Quan ho he aconseguit, ajuda bastant. Pensar que fa 30 anys érem allà i que d’aquí 30 més continuarem sent-hi, i que pel camí hem estat contents i tristos; i que ningú guanya sempre, però tampoc ningú perd sempre. Que tot passa i tornarà a passar. Ho dic al diari quan ens atabalem, de vegades: al final, el diari del dia sempre tira endavant, millor o pitjor, i l’endemà sempre se n’ha de fer un altre, i passat un temps ja no se’n recorda ningú. No deu ser tan important. Sovint n’hi ha prou de reservar energia i asseure’s a esperar el moment clau. El més difícil –en una temporada, en una vida– és silenciar el soroll i descobrir quin és, de debò, el moment clau i llavors donar el millor. Abans, les Ruffles i no atabalar-se.

El més llegit