Reial Sacietat

La setmana venia marcada per la lliçó de futbol sobirana que el City de Guardiola va clavar al Madrid d’Ancelotti. Com vaig llegir no sé on, el que fa més mal al madridisme no és perdre, sinó que després vagi Guardiola i els expliqui per què han perdut. Aquest volant afegit, un pivot avançat, un mig del camp més poblat. Bé, tot això que diu Guardiola. I els culers, recargolats de plaer de manera vicarial, gràcies al festival de gols i joc a l’Etihad Stadium, tot i que després arribés Mourinho per interpretar el Mourinho de sempre: «A la Roma no tenim suplents de 80 milions de dòlars». El meu amic Jordi Bosch, al ‘Diari de Girona’, escrivia sobre uns coneguts argentins que disfrutaven més de la derrota del rival que de les mateixes victòries. Em descobria el terme Schadenfreude, «el sentiment màxim de satisfacció provocat per la desgràcia o el patiment dels altres». D’això tractava la semifinal de dimecres, i també de la revalorització immediata d’una Lliga que hauria semblat descafeïnada si el Madrid hagués arribat a la final (i l’hagués guanyat, per descomptat). Relaxats, doncs, i cansats de tanta rua i tant sopar i tanta celebració, els blaugrana es van plantar a la gespa als acords de Guns N’ Roses per ballar un minuet que Mateu Alemany contemplava des de la llotja després d’haver interpretat el paper del fill pròdig en una versió sui generis en què torna a casa sense gairebé haver creuat la porta per anar-se’n. Certament, aquest club és un autèntic vodevil, una il·lusió, una ombra, una ficció sense base real, en què sorgeix la parafernàlia del minut 10 per reclamar el somni de Messi i també la pràctica impossibilitat de fer front al ‘fair play’ financer, més encara si, com sembla, els ingressos per l’exili a Montjuïc, sumats a les despeses per jugar al Lluís Companys, sumades a la desafecció de l’afició pel preu dels abonaments de temporada, ens donen el resultat d’allargar encara més l’agonia pressupostària. Però bé. Es tractava de passar el tràmit per arribar a la festa. El Barça (podríem consultar l’hemeroteca), quan es veu campió es relaxa fins a extrems inaudits. És normal, per descomptat, els passa a molts (però no tant), i històricament només s’ha competit de veritat quan al paisatge després de la batalla s’entreveia una Champions o ves a saber quin rècord a batre. Aquesta Lliga ja ha satisfet, realment, la fam blaugrana. Ara, dieta per poder fer front als equilibris i els daltabaixos del ‘mercato’. No va existir la voluntat estètica i ètica de voler alçar la copa de la Lliga després d’un triomf. ¿Per a què? Era només l’aperitiu amarg previ a l’eufòria. ¿Eufòria? Bé, poqueta. Res a veure amb els fastos d’anys enrere. A tot estirar, un Xavi peripatètic llançant piropos a Laporta i un Busquets desencadenat a la grada d’animació, com a prolegomen de l’adeu definitiu la tarda de les eleccions. Cantaven: «Només entrar a la grada, em vaig enamorar». A veure com sona Un dia de partit en un Olímpic ple a vessar de turistes.

Reial Sacietat

El Barça celebra la seva Lliga: «‘Presi... no estamos tan mal’», li va dir Xavi a Laporta

El més llegit