Eunate Arriaza, l’única futbolista sorda de Primera Divisió: «Soc com totes les meves companyes, tot i que la gent pensi que no»

Els referents són aquells que marquen el camí. Que ens ensenyen com lluitar pels nostres somnis i que els obstacles són tan sols això, barreres per superar. Eunate Arriaza ha viscut tota la vida enganxada a una pilota: des de petita fins a arribar a Primera Divisió vestint la samarreta de l’Athletic. I, malgrat que als dos anys li van diagnosticar sordesa, ella es va inventar un nou camí que li ha permès complir el seu somni. Quan tenia dos anys, els seus pares es van adonar que alguna cosa no anava bé. Quan cridaven l’Eunate, ella no es girava. Li van diagnosticar hipoacúsia bilateral profunda. «No sabem si va ser de naixement o amb alguna vacuna o medicació. Tota la meva família és oient i ells es van emportar un ensurt perquè era una situació desconeguda. Van tirar endavant i em van portar a metges a Barcelona i a Pamplona per escoltar diferents opinions», explica la jugadora que, des d’aquell mateix instant, porta un audiòfon a cada orella. La persona que conviu amb aquesta condició no sent res, tret d’alguns sons molt forts que pot percebre, per la qual cosa ha de recórrer a la lectura de llavis i/o llengua de senyals. No obstant, la família Arriaza no va acceptar sense més ni més aquesta realitat. «Van decidir portar-me a una escola d’oients. Sabien que no seria fàcil, que em costaria molt. Des dels 3 anys fins als 19 vaig estar en aquesta escola. A part feia feina extraescolar amb logopedes i professors particulars, a més del futbol. Estava les 24 hores treballant per poder parlar i escoltar», relata Eunate. No es va conformar Amb el pas del temps, va passar per quiròfan. «Amb vuit anys em van operar de l’oïda esquerra perquè tenia menys restes auditives i em van posar l’implant coclear». Aquest consta de dues parts: el primer es col·loca quirúrgicament dins de l’os que envolta l’oïda (os temporal) i és un estimulador-receptor, que accepta, descodifica i després envia un senyal elèctric al cervell. La segona part és un dispositiu extern que està format per un micròfo-receptor, un processador de llenguatge i una antena. Aquesta part del dispositiu rep el so, el converteix en un senyal elèctric i l’envia a la part interna de l’implant coclear. L’implant s’ha convertit en una prolongació del seu ésser. «El porto durant tot el dia, menys per dutxar-me i dormir. Als partits porto sempre l’implant. Puc portar l’audiòfon, però em sento més còmoda i més segura així. Sempre el porto tret que la climatologia no m’ho permeti perquè plou molt o se m’apagui per la suor. Per a mi, és un òrgan més. L’he de cuidar perquè ho necessito. És com quan estàs amb el genoll meig tocat, que has d’anar amb compte amb aquesta part del cos. Doncs amb el meu igual», relata sincera la defensa. Quan Eunate parla de la seva història, els primers que nomena és als seus pares. «Ells m’han educat que amb treball, sacrifici i esforç es poden aconseguir les coses. Ningú et regala res. Al final, sempre he de posar el triple d’esforç que la resta, tant en l’àmbit educatiu, com en esportiu i laboral. Els meus pares sempre m’han dit que si a la primera no em surt, doncs que ja sortirà a la segona», relata amb una brillantor especial als ulls. Ningú li ha posat les coses més fàcils, ha hagut de superar totes les barreres amb l’afegit de la seva «petita discapacitat auditiva». «Soc com totes les meves companyes: estudio, treballo, jugo al futbol... faig una vida normal i corrent, tot i que la gent pensa que no». Estava les 24 hores treballant per poder parlar i escoltar Malgrat que dia a dia s’estan eliminant barreres, ha hagut de viure situacions esperpèntiques. «Una vegada un trio arbitral em va dir que no podia jugar. Em van demanar que els ensenyés l’aparell mentre estava escalfant i vam haver de trucar al cap dels metges de l’Athletic abans del partit. Quan m’estava canviant em van venir a buscar i jo els vaig explicar que mai havia tingut cap problema per jugar. Elles em van dir que els preocupava que em pogués fer mal o a altres jugadores. En vam parlar i al final em van deixar jugar. Ara les àrbitres ja em coneixen, però al principi les avisàvem: «La jugadora número 14 té un implant, per si no sent el xiulet», reconeix. Eunate és una referent, en el sentit més ampli de la paraula. La defensa de l’Athletic no només és especial per ser l’única jugadora sorda que disputa la Primera Divisió, sinó també per la seva manera d’afrontar la vida. «Molta gent em diu que vol ser com jo i això em fa molta il·lusió. ¿Si jo ho he aconseguit, per què ells no podran? Jo el que vull és que, a llarg termini, el camí que he fet sigui més fàcil per a les que vinguin», reconeix amb cert pudor. Eunate és pionera, referent i excepcional. Visiten el Johan Cruyff L’Athletic de Bilbao visitarà aquest dissabte el Johan Cruyff en l’últim partit a casa del Barça aquesta temporada. «Esperem que vagi bé i que no ens facin gaires gols», reconeixia entre rialles Eunate. La festa està assegurada.

Eunate Arriaza, l’única futbolista sorda de Primera Divisió: «Soc com totes les meves companyes, tot i que la gent pensi que no»

El comentari masclista d’un entrenador de futbol infantil sobre la portera rival, de 13 anys: «És soltera, ¿per on l’hi vols posar?»

Els cinc documentals d’esport femení que has de veure

El més llegit