Julio Alberto «Vivim en un país que et castiga molt si t’equivoques»

‘Nunca recordaré haber muerto’ és el títol de l’autobiografia de Julio Alberto Moreno Casas (Oviedo, 1958). Allà relata el descens, absolut en el seu cas, a l’infern de la droga que va seguir el tancament d’una brillant carrera futbolística a l’Atlètic, al Barça i a la selecció espanyola. Avui, Julio Alberto ha construït el que ell anomena un projecte de final de carrera amb la Fundació Relife, l’objectiu de la qual és la lluita contra les addiccions, i no només els estupefaents com va ser el seu cas. Fa poc més d’un mes va presentar el projecte a l’Auditori 1899 del FC Barcelona. Després de la seva experiència personal, ¿es veia obligat a tornar alguna cosa així a la societat? A Laporta, l’he picat amb la idea. Ja l’hi deia fa 20 anys. Però és un propòsit, no un compromís o obligació. ¿Com puc ajudar, jo? I tinc la necessitat d’estar en contacte amb la gent quan treballo. A la fundació del Barça, he recorregut Àsia, l’Amèrica Central, Àfrica... M’he assegut a negociar amb les ‘maras’ a Hondures. Escolti, ¿com es negocia amb les ‘maras’? Va ser a San Pedro Sula. Ells eren allà amb les seves pistoles i em deien: «si no ens portes els nens ja saps el que passa». El primer que cal tenir en compte és la visió que tenen de tu, si et veuen com una amenaça o una persona que vol ajudar. Ells es van assabentar de qui era jo, a més el Mundial de Mèxic-86 era una referència per a ells. Vam contactar amb el capo de la ‘mara’ i els vam explicar que veníem a ajudar, i no a emportar-nos els seus nens. «És necessari un programa rigorós d’habilitats socials perquè sapiguem manejar-nos en situacions en les quals podem ser tremendament vulnerables sense saber-ho» ¿Què va aprendre dels seus anys a la fundació del Barça a les escoles formatives? Em va ajudar a tenir un projecte com el de Relife. Què volem ser i què no volem ser. No volem començar un projecte i no acabar-lo, volem canviar les coses en formació i educació. Hi ha d’haver un programa rigorós d’habilitats socials perquè sapiguem espavilar-nos en situacions de perill, en situacions en les quals podem ser tremendament vulnerables sense saber-ho. En una relació de parella entre 16 i 18 anys, només que un tingui relació amb substàncies implicarà l’altre si no se saben manejar aquestes situacions. ¿Quin és el camí per intentar manejar-les? Volem que hi hagi educació des dels 14 anys per combatre les addiccions. Tallers sobre com estan intervenint les drogues en escoles, instituts i universitats, i també jornades amb taules rodones per a pares, policies, metges, directors de centres educatius i gent de l’esport. També va parlar a la presentació de la seva intenció d’ajudar els menes. Tinc especial interès en ells. És una cosa ja personal. Jo vaig estar en un orfenat set anys de la meva vida i sé el que significa no tenir ningú, no saber què serà de tu. Hi ha una especial preocupació per la meva part amb aquests nois que pensen que ningú els estima i que ningú se’n preocupa. ¿Creu que la nostra societat aparta amb massa facilitat els que es veuen en dificultats? No només els apartem, sinó que ja els excloem de les nostres vides. En el tema de les addiccions que toquem nosaltres és tremendament dur. Quan algú cau amb un problema així hi ha gent de la seva pròpia família que deixarà de parlar amb ell. I al carrer i la feina no et dic res. Com que se l’aparta de la societat, pràcticament ja no té opció. ¿Es penalitzen massa els errors? ¿Per què costa donar una segona oportunitat? Crec que vivim en un país en el qual com t’equivoquis et castigaran molt. A Amèrica jo seria un heroi, estaria tot el dia fent conferències davant de 5.000 persones, tindria una sèrie de Netflix... Aquí m’ha costat molt. Ja són 30 anys des que va passar tot i, per primera vegada, i des de fa poc, tinc un reconeixement més gran. «A Amèrica jo seria un heroi, estaria tot el dia fent conferències davant de 5.000 persones... Aquí m’ha costat molt. Són ja 30 anys des que va passar tot i per primera vegada, i des de fa poc, tinc un reconeixement més gran» Se’l veu dolgut per aquesta situació. Dolgut, no. Arribar fins aquí no ha sigut fàcil. Fins fa no gaire, tres o quatre anys, la gent encara em preguntava com estava: ‘Però, ¿estàs...?’ ‘¿Estic què? No entenc què em preguntes’, deia jo. És veritat que no he sigut una persona que vagi a les televisions a donar explicacions de cap tipus, tot i que m’han trucat. Tinc un contracte firmat amb una productora per fer un documental de la meva vida. Té bona pinta i a veure si el tirem endavant. ¿Quan ha treballat en programes d’ajudes ho ha fet a través de les seves vivències personals? Fa molts anys que treballo amb xerrades per a nois i amb gent gran els quals he intentat ajudar en el tema de les addiccions. Sempre que he pogut hi he sigut, gairebé tots eren coneguts o amics. A partir de la meva pròpies vivències, cert, i vaig estar col·laborant quatre anys amb els programes esportius i de reinserció i rehabilitació de les presons de Catalunya, també amb Justícia en programes de delinqüència juvenil. També a Múrcia, a Galícia, al País Basc... ¿Aconsegueix aïllar-se de les històries personals que coneix? ¿Com es protegeix de les situacions més complicades? És dur perquè d’alguna manera panses a formar part de la seva família, et tenen com a referència, però és l’afectat qui ha de sortir del tema. A Teresa de Calcuta li van preguntar un dia com podia ajudar tanta gent i deia: «el teu problema no és el meu problema. Quan vens a mi, intentaré resoldre’l. Si me’n vaig a dormir amb el teu problema jo no el podré resoldre». Aquest exemple el vaig posar amb el mal de queixal. Jo no vaig a una farmàcia, et porto un medicament i te’l prens. L’endemà et vinc a buscar i et porto al dentista. Si aconsegueixo aïllar-me és perquè ho vaig aprendre al Projecte Home Balears. Van ser un referent, veient com no converteixes aquesta persona que és al teu costat en algú de la teva família. Si ho fas, et guanya. Anem al futbol, ¿què li va ensenyar? Disciplina, compromís, rigor, companyerisme, compartir, disfrutar junts, guanyar i perdre junts. Va debutar molt jove, amb 18 anys, a l’Atlètic i amb un entrenador del carisma de Luis Aragonés. L’Atlètic va ser per a mi com el meu pare i la meva mare. Luis Aragonés em va ensenyar tot el que havia de fer. Ell em deia: «Tu pots sortir de nit, ningú t’ho prohibeix, però has de saber a què et vols dedicar. Tens una oportunitat per ser el millor lateral d’Espanya, però has de saber com vols fer les coses. Era tremend... Jo li preguntava fins i tot si podia fer l’amor amb la meva nòvia. «Tenim un projecte a la fundació amb el Barça i l’Atlètic, i estem pendents que s’hi uneixi el Madrid. Ajuntar-los tots tres en un projecte solidari serà l’hòstia. Crec que ho podem fer» ¿Va ser l’entrenador més important de la seva carrera? Em va ajudar molt. També em van influir molt Johan, Menotti, Terry Venables, Miguel Muñoz, Udo Lattek... És que he tingut de tot. També va compartir vestidor amb grans futbolistes... Doncs sí. Maradona, Marcos, Carrasco, Migueli, Alexanco, Víctor, Quini, Koeman, Lineker, Stoichkov... He tingut grans vestidors. ¿Mai el va atraure la idea d’entrenar? Em vaig treure el carnet amb Pep Guardiola, Luis Enrique, Alkorta, Manjarín, Barjuan, Carlos Busquets... M’ho vaig plantejar, sí. Però érem 13 del Barça en aquesta promoció i tots volien entrenar-se, hi havia hòsties per entrar a la ciutat esportiva, a veure qui hi arribava primer. Jo m’avenia amb Johan. Em va preguntar un dia per què no entrenava. I li vaig explicar que no volia fer-me un lloc a cops de colze, no m’agradava haver de barallar-me amb algú que havia sigut el meu company. ¿Per què no fas un màster?, em va preguntar. Et regalo un màster en gestió i màrqueting esportiu. Em va venir molt bé, vaig aprendre molt. ¿Això de la banqueta està oblidat del tot? És molt difícil que m’enganxi. Em van trucar de Bolívia, del Perú, fa menys d’un any, però hi he renunciat per la fundació, amb la qual també tenim un projecte amb l’Atlètic i el Barça, clubs amb els quals tinc una relació meravellosa, sobretot amb el Barça. Estem pendents que s’hi uneixi el Madrid, on tinc amics com Camacho, Emilio [Butragueño] i Míchel, que ajudaran personalment. Ajuntar-los tots tres en un projecte solidari, generós, serà l’hòstia. Crec que ho podem fer.

Julio Alberto «Vivim en un país que et castiga molt si t’equivoques»

L’exfutbolista internacional del Barça impulsa la Fundació Relife per tal de lluitar contra les addiccions en un ambiciós projecte a llarg termini

Neix la fundació Relife contra les addiccions: Julio Alberto i el dret a una segona oportunitat

El més llegit