El repte de María Salvo després de perdre la seva germana: un ironman per la Laura

«Ens van quedar moltes coses pendents quan ella va morir». Així de directa i franca s’expressa María Salvo (València, 1995) sobre l’accident que li va canviar la vida a ella i que va acabar amb la de la seva germana petita, Laura Salvo, al Rallye Vidreiro de Portugal l’any 2020. Han passat ja tres anys d’aquell fatídic dia en què va perdre la seva germana, amiga i rival a la carretera. Durant aquest temps, la María s’ha dedicat a ratllar alguns d’aquests somnis de la llista de totes dues i va plantar cara a la depressió amb un en concret: completar un ironman. «Quan es va produir l’accident, dues setmanes més tard vaig tornar a córrer i poc després vaig ser jo qui va patir un accident. No vaig donar-me temps per reflexionar ni entendre el que havia passat perquè, tot i que sabia que m’estava precipitant, volia acabar el que ella havia començat», explica la jove copilot. Depressió i teràpia Unes setmanes després, per Nadal, va tocar fons. «Va ser molt dur. Un cop de realitat. I en aquell moment vaig començar a ser conscient de tot el que havia passat», recorda. «Vaig caure en una depressió, em van medicar i vaig acudir a teràpia. Des del 2015 estava lligada al món del motor, que m’unia molt a ella, però també m’hi feia pensar tota l’estona. Dins del cotxe no estava bé i això és perillós en aquest esport», recorda. En aquell moment, la María va prendre la difícil però necessària decisió d’apartar-se de les carreres i centrar-se en el seu procés de dol. «Volia acabar el que ella havia començat» Trencar la inèrcia «De cop, tenia molt temps lliure. Vaig entrar en un bucle. Pensava constantment en ella, em lamentava... No era capaç de trencar la inèrcia», assevera. «Fins i tot vaig deixar de socialitzar, de veure els meus amics. Em feia la sensació que em tractaven amb pena, que deixaven d’explicar-me els seus problemes perquè els veien insignificants al costat del meu i, sense voler-ho, em vaig aïllar», explica la María. Va ser llavors quan va decidir agafar de nou les regnes de la seva vida i recuperar els somnis de totes dues. «Moltes vegades havíem dit allò típic de ‘quan tinguem temps farem un triatló’, i vaig decidir fer-lo per les dues», afirma. I ho va fer en gran, va anar a l’ironman de Barcelona. Aquesta prova consisteix en una carrera de tres disciplines en la qual els atletes han de recórrer 3,86 quilòmetres de natació en mar obert, 180 quilòmetres de ciclisme i 42,2 quilòmetres de carrera a peu en un temps màxim de 17 hores. «Quan vaig decidir preparar-me l’ironman no sabia ni per on començar. De petita havia jugat a futbol i sempre havia fet esport, però, per exemple, mai havia nedat en crol. No m’ofegava, però no sabia nedar», explica. La María recorda que ella i la seva germana anaven a córrer per la muntanya o a fer senderisme a prop del poble on vivien, a València. Nou mesos «Vaig començar a entrenar unes quatre hores diàries», explica. «Dedicar temps a l’esport i a entrenar em permetia alliberar la ment unes hores al dia. Em mantenia el cap ocupat», argumenta la María. La preparació va ser un periple de nou mesos en què els dies bons i els dolents s’anaven encadenant. «Va ser dur. No tots els dies són bons. Hi ha dies en què va genial i compleixes el que tens planejat. Arribes a casa i et sents superpoderosa. I hi ha altres dies en què no et surt res i és inevitable que et qüestionis si realment podràs aconseguir-ho o per què ho estàs fent», expressa la María. Llavors, igual que ara, la María treballava com a infermera i feia mans i mànigues per poder arribar a tot. «Feia torns de nit perquè així després podia encadenar diversos dies seguits de festa, però un dia de treball arribava a les 8 del matí a casa, dormia fins a les 2 de la tarda, dinava i anava a entrenar. Un cop acabat l’entrenament, tornava a treballar», recorda la copilot. Les 24 hores del dia tenien un propòsit per a ella: arribar a l’ironman. «L’últim mes abans de la carrera, inevitablement ja saps que el treball està fet i que no milloraràs encara que t’hi esforcis molt», explica la María. «No volia decebre ningú», rasa. No ho va fer. La María va completar el seu ironman emocionada. Li relliscaven les llàgrimes per les galtes i després de travessar la meta es va fondre en una abraçada amb la parella que tenia llavors. Va ser dur, però ho va fer per ella, per elles. «Jo em vaig demostrar que podia i ara la meva voluntat és recuperar l’equilibri», assegura la María. Aquest any, la copilot ha tornat als ral·lis i és la capitana de l’equip femení de ciclisme Hola Racc, amb el qual pedala de manera habitual després d’haver-se enamorat de les dues rodes durant la preparació per al triatló. «Ja anava en bici abans, però ara la meva intenció és promocionar l’equip i l’esport femení. Vull aportar-hi el meu gra de sorra», assegura, satisfeta.

El repte de María Salvo després de perdre la seva germana: un ironman per la Laura

La copilot de ral·lis va plantar cara al dol i a la depressió preparant-se per completar aquest triatló

El més llegit