No era per a mi, però al final sí

Diumenge vaig sortir de l’estadi per la zona del pàrquing i just llavors hi va entrar una ambulància. Va passar a prop, i vaig pensar: Si t’atropella una ambulància, ¿tens bona o mala sort? ¿I si deixa d’agradar-nos el futbol? ¿Sortim guanyant o perdent? ¿Seria bona o mala sort? No ho tinc gens clar. Hi ha coses que penses que no són per a tu, però després no triguen a ser-ho. Pensaves que això no era per a tu, però només te’n separava el temps. Observaves i escoltaves gent una mica més gran que tu i podies pensar ‘no seré com ells’, però després, una darrere d’una altra i sense remei, totes aquestes coses suposadament alienes a la teva persona i a la teva vida et van passant. És clar que som com ells. ¿Què et pensaves? ¿Que havíem arribat al món els primers? Em serveix per a allò del canvi d’hora: solia llegir estudis sobre com afectava les persones el canvi d’hora, però jo era jove i pensava que això del ‘jet-lag’ pel canvi d’hora era una faula. Doncs bé: des que dissabte van canviar l’hora soc una runa de persona. No aconsegueixo adormir-me fins a les tres de la matinada, tot i que estigui cansadíssim, i ja vaig la resta del dia mig ensopit pel món i pel canvi d’hora. Potser això explica algunes decisions de Luis de la Fuente en l’últim partit contra Escòcia, per cert, allò del canvi d’hora. Em serveix, allò de les coses que no són per a tu, però al final sí, perquè soc un d’aquests a qui tant li fa el que faci la selecció espanyola. Fins fa poc jo escoltava aquests futbolers renegats que deien que el futbol ja els era igual, que no els importava, i pensava que això mai em passaria, fins ara. Quina mandra em fa tot últimament: un seleccionador o un altre, una sospita arbitral, l’estafa del VAR, el paperot de Qatar, debatre sobre la Kings League, les opcions de fitxar o les Pilotes d’Or. M’és igual tot. Fantasieges amb el fet de no veure un partit més tret que hi jugui el teu fill, o et paguin massa. Fantasieges d’abandonar tot el que envolta el joc, allò que et cansa. Pensaves que mai et passaria, però et passa. Em serveix també amb allò de seguir l’NBA tocant-la de nom, sense tranuitar ni veure els partits, mirant únicament l’estadística al ‘box score’ al matí. Resulta que mai m’havia de passar, però em passa. Em serveix amb allò de planejar un cap de setmana ideal a casa i en pijama, sense trepitjar el carrer, el mateix em passa. Em serveix amb allò d’escriure Messirve a WhatsApp, amb una cara de Messi, volent molar però sent un vell fatal, mai m’havia de passar, però em passa. Coses que mai vaig pensar que serien per a mi. Em diuen que el meu equip no torna a guanyar un partit mai i crec que ho podria suportar, que no seria un gran drama. L’únic que em preocuparia, si fos Espanya, és que germinaria el descontentament ciutadà a la llarga, esclatarien els disturbis i la revolta social, i això em molestaria en realitat, no la derrota. Que siguin al carrer fent xivarri i alterant la meva pau mental, això em molestaria, no la derrota. Per si de cas ja he llegit que allò del ‘jet-lag’ pel canvi d’hora no és per sempre, i no hauria de durar més d’una setmana. He llegit que al final el cos s’hi acostuma i tot torna on era. I he pensat que potser allò del futbol triga una mica més, o no, però necessito creure que al final sempre tornem amb la pilota, a casa. ¿Bona o mala sort? Mai ho sabrem, i no importa.

No era per a mi, però al final sí

Hi ha coses que penses que no són per a tu, però després no triguen a ser-ho. Pensaves que mai et passaria, però et passa

El més llegit