‘Marathon man’ viu a Gavà i té 82 anys

Diumenge, a les 8.30 hores, el dorsal 42 de la marató de Barcelona sortirà en primera línia. I no ho farà perquè sigui un dels atletes d’elit candidats a la victòria, sinó com a reconeixement a l’únic participant que ha corregut des del 1980 totes les edicions de la carrera. Aquest 42 el lluirà Josep Maria Chéliz Castán, un ‘runner’ de 82 anys que les ha començat totes i, compte, també les ha acabat. Alguna, com la de l’any passat, en sis hores i mitja, amb el circuit ja obert al trànsit. L’organització el va esperar a la meta per reconèixer el registre. Bé que s’ho mereixia un atleta tan il·lustre. Aquest any, diu, s’ha preparat millor i està confiat que podrà rebaixar aquell temps. El DNI de Chéliz ratifica els seus 82 anys, però, no, un aspecte que fa que n’aparenti bastants menys. Viu des de fa tres dècades a Gavà, a prop del mar, i té el passeig marítim com a escenari ideal per als seus entrenaments. Ell es va iniciar en les carreres populars quan es parlava de ‘footing’ o ‘jooging’, i no de ‘running’ ni de ‘runners’ com avui. Eren els temps en què a un home en pantalons curts corrent per la Diagonal se’l veia gairebé com un extraterrestre i era víctima de tota mena de bromes. Una «vida activa» Nascut a Naval, un petit poble d’Osca, viu des dels 5 anys a Catalunya, i des del 1951, a Barcelona. Sempre va ser un nen d’aquells que no paraven de córrer. «Vaig créixer amb un nivell d’activitat física màxim», recorda. Aquesta «vida activa» no el va fer decidir-se per cap esport –amb prou feines va practicar el tennis–, sinó per caminar per la muntanya. «Amb un veí ens vam decidir a pujar Collserola. Era l’any 1973 o 1974». Allà es va creuar un parell d’anys després amb un grup que treballava de manera més seriosa. «El dirigia un exjugador de futbol, Toni Olivella. Començàvem a l’avinguda del doctor Andreu a bon pas fins al Tibidabo per diferents recorreguts i baixàvem corrent». Eren els anys de patir unes punxades que mai més ha tingut. El pas següent i, de fet, el primer de la seva vida atlètica va ser apuntar-se el 1979 a la primera edició de la cursa d’El Corte Inglés. Va arribar a revisar el recorregut amb cotxe el dia anterior i va calcular que correria fins al quilòmetre 3 al Paral·lel per continuar caminant. No va ser així. «Vaig arribar fins a la meta sense parar i al meu costat va entrar un jove amb... ¡sabates de carrer negres!». Després aquell mateix any va participar en una prova de 4 km a la Jean Bouin. «Llavors em vaig assabentar que es feia la marató. Li vaig dir al Toni el dia de Nadal que m’hi apuntava i em va comentar que ell també». Per sant Esteve ja entrenaven 15 quilòmetres de la Zona Franca al Prat per arribar preparats al 16 de març del 1980, el dia de la primera edició de la llavors Marató de Catalunya que es corria a Barcelona després de dos anys a Palafrugell. No només es tractava de córrer, sinó de trobar el material adequat, bàsicament sabatilles. «En una botiga del centre, enmig de moltes, n’hi havia unes per córrer. Com que les del meu número estaven descolorides a l’aparador, me les van rebaixar; crec recordar que unes 200 pessetes». La part més rellevant de la seva preparació va ser anar des de Francesc Macià fins al parc de Cervantes cinc vegades anar i tornar. Va entrar a la meta a les 4 hores i 13 minuts després d’haver-ne sortit. «M’agrada, vull continuar i no deixaré de córrer». Tenia 39 anys, i fins avui. De Luxor a BCN en dues setmanes Això de les marques mai ha obsessionat gaire aquest economista autodidacte en els seus entrenaments que va treballar a la Pirelli. «L’any següent vaig córrer amb un company de feina, exgimnasta, que era molt competitiu. Ell volia fer 3.28, i jo, 3.34. Vaig fer dos minuts menys i vaig pensar que baixar de 3.30 seria fàcil. Em va costar sis anys. Ho vaig fer a Munic amb 3.26, el meu millor temps», recorda sobre la ciutat alemanya, un dels escenaris de les 26 maratons que ha corregut, a part de les 42 de la capital catalana. Com el de Nova York, lògicament. «Ho vull fer bé per poder tornar l’any que ve», diu sobre el seu objectiu per a la carrera de diumenge En una, Luxor 2008, va cometre la barbaritat de córrer-la en condicions extremes 15 dies abans de la de Barcelona. «Al quilòmetre 15, al passeig de Sant Joan, em vaig quedar clavat. No era el mur, no podia córrer. Vaig decidir abandonar i me’n vaig anar per Roger de Flor. Però se’m va encendre la llumeta. Vaig tornar a la carrera a pas de marxa i vaig entrar amb 5.53, cinc minuts abans de les tres, l’últim que va entrar en les sis hores de límit». Aquesta va ser l’estratègia que li ha permès continuar en actiu. Corre 25 minuts i després 5 a pas de marxa. «Ho vull fer bé per poder córrer l’any que ve». És a dir, de marató en marató va aquest il·lustre ‘runner’ que corre tres dies a la setmana de 8 a 10 quilòmetres, i els diumenges de 12 a 16 quan s’acosta la marató, a part de quatre entrenaments de quatre hores, l’últim fa 15 dies. Josep Maria Chéliz, el ‘marathon man’ que mai s’ha lesionat i que només es medica per hipertensió.

‘Marathon man’ viu a Gavà i té 82 anys

Josep Maria Chéliz Castán ha participat en totes les edicions de la carrera a la capital catalana, des de l’estrena, el 1980. Als seus 82 anys, diumenge estarà a l’avinguda de Maria Cristina per disputar la número 43.

El més llegit