Vivim l’època d’un Barça que coixeja, de vegades soporífer, de vegades heroic, capaç d’enfilar partits memorables i d’enervar l’aficionat amb sobtades desganes. Vivim uns temps que sabem que es configuren en un parèntesi del qual desconeixem les dimensions. I en aquesta terra de ningú, dubitatius, aliens encara a una esperança certa, que s’entreveu només amb esclats del que pot tornar a ser, immersos en un present que ens causa angoixa, tornem a plantejar-nos el concepte d’identitat. ¿Tenen els clubs, per si mateixos, per la seva tradició, per la seva història, això que venim a dir un ADN que els fa reconeixibles? ¿Han de jugar, els equips, sempre amb la mateixa idea de futbol? ¿Existeix el concepte de «traïció», d’anar en contra de les característiques «naturals» que fan que un sigui com és?