L’orgullosa puntada de peu de Cantona

El 25 de gener de 1995, del qual s’acaba de celebrar un nou aniversari, va quedar per sempre en la història del futbol gràcies a una imatge icònica que va tenir com a protagonistes una estrella mundial com Eric Cantona i un perfecte desconegut fins aquell moment que responia al nom de Matthew Simmons. Va passar a Selhurst Park, el camp del Crystal Palace, on un fred dimecres de gener el Manchester United tenia la possibilitat de recuperar el liderat que sorprenentment se li havia escapat unes setmanes abans. Els de Ferguson buscaven la seva tercera Premier League consecutiva gràcies a un grup de jugadors sòlid i fiable (Schmeichel, Irwin, Bruce, Pallister, Ince, Keane, Giggs, McClair…) al qual tres anys abans havia posat la guinda amb el fitxatge, contravenint l’opinió de la majoria, d’Eric Cantona. L’impacte del francès va ser immediat a Anglaterra gràcies a la seva qualitat i carisma. Era una bomba en el sentit més ampli del terme però a qui Ferguson va saber entendre de forma perfecta. La seva arribada va acabar amb un quart de segle sense guanyar la Lliga del seu país i cada vegada que es preguntava als protagonistes pel principal responsable sempre s’assenyalava les mateixes persones: Ferguson i Cantona. Guanyar la tercera Premier consecutiva estava resultant més complicat per culpa del Blackburn Rovers que entrenava Kenny Dalglish. El fitxatge de Chris Sutton havia proporcionat un soci perfecte a Alan Shearer i els gols pujaven al seu caseller amb una facilitat sorprenent. Ferguson sabia que era davant un repte majúscul i per això va fer una ganyota quan en la jornada 15a es va veure per sota en la classificació. Mes i mig després, al mig de la tempesta de partits de Lliga i Copa que se succeeix després del Nadal, el United es va imposar en un partit determinant al Blackburn Rovers a Old Trafford gràcies a un gol de Ryan Giggs en el tram final i tres dies després en la seva visita al Crystal Palace tenien la possibilitat de tancar a la fi el buit que els separava i situar-se de nou al capdavant de la classificació. Un partit que canviaria la història d’aquest campionat. El partit no estava resultant senzill. El Crystal Palace, un conjunt en problemes i que acabaria descendint mesos després, es va aplicar en defensa des del primer minut. Eric Cantona n’era el principal objectiu. El francès estava en la seva millor temporada des que va posar el peu a Old Trafford procedent del Leeds. Portava 14 gols i Ferguson l’estava dosificant perquè cada dia que trepitgés el camp fos el futbolista diferencial de costum. Però a Selhurst Park no estava a gust aquella nit i va començar a protestar a l’àrbitre Alan Wilkie per la reincidència en les faltes per part de la defensa londinenca: «¿No hi ha targetes, àrbitre?» Es va passar preguntant bona part de la primera part. Totes les crides a la calma i a la paciència que segurament es van produir durant el descans van servir de molt poc. En el minut 47, només dos després de saltar de nou al camp, la pilota va arribar a Schmeichel, que el va rebutjar d’una coça en direcció a Cantona. El francès, pressionat per Richard Shaw i cremat pel que havia viscut en el primer temps, va deixar anar el braç i va impactar a la cara del defensa. Wilkie li va mostrar la targeta vermella i el davanter francès va iniciar el camí cap al vestidor amb pas lent i desafiador, amb el coll de la samarreta aixecat, com acostumava. Ferguson assistia immòbil a l’escena des de la banqueta. Hi va haver bronca entre els jugadors, però res excepcional. Quan el futbolista estava a punt d’arribar a la línia de banda, mentre els aficionats del Crystal Palace l’acomiadaven amb tota mena de comentaris, Cantona va començar a córrer cap a la grada, va fer un salt acrobàtic i va deixar anar una puntada de peu amb els tacs a un espectador que es trobava a primera fila. L’escena va fer la volta al món en segons. Per primera vegada un futbolista es llançava contra un espectador per agredir-lo i el fet que el protagonista fos algú com Cantona sobredimensionava la seva repercussió. Durant els dies següents, mentre els tabloides explotaven l’assumpte, hi va haver moltes decisions per prendre. El primer a actuar va ser el Manchester United, que va suspendre Eric Cantona fins a final de temporada. El club no va esperar la Federació Anglesa, que va acusar el francès de conducta antiesportiva i el va convocar a una audiència per escoltar la seva versió i prendre una decisió. Ferguson va assumir la postura del club conscient que estava llançant per la borda bona part de les seves possibilitats de tornar a conquerir la Lliga, però en aquell moment al United van tenir clar que el principal era cuidar el nom del club i la seva història. Els mitjans van interpretar aquest pas com el final de Cantona a Manchester. Des de feia setmanes hi havia rumors que l’Inter de Milà el volia tant sí com no i que altres clubs com el Barcelona també el tenien en la seva llista de desitjos immediats. A un any que finalitzés el seu contracte el que havia passat al camp del Crystal Palace i en els dies posteriors només semblava accelerar el procés de venda. En l’entorn del Crystal Palace també es van produir diferents moviments. El club va expulsar Matthew Simmons, l’aficionat agredit, i li va prohibir tornar a trepitjar el seu estadi. L’explicació que van donar és que Simmons era en el moment de l’agressió sis files més avall d’on hi havia el seu seient i alhora van donar credibilitat als testimonis que van assegurar que el seguidor li va dir a Cantona quan es dirigia als vestidors: «Torna a França, fill de puta francès». El cert és que Simmons, que tenia només 20 anys, no era un angelet precisament. Els tabloides van investigar sobre la seva vida i va resultar que havia participat amb freqüència en actes de partits d’extrema dreta, es confessava racista i tres anys abans havia sigut condemnat per l’intent de robatori en una estació de servei. Després de dues setmanes en què l’assumpte fins i tot va arribar al Parlament britànic va tenir lloc l’audiència a la seu de la Federació Anglesa. Cantona va basar la seva defensa en el fet que va ser provocat, però això no va apaivagar el comitè, que li va imposar una pena de nou mesos sense jugar (fins al mes d’octubre de la següent temporada). La seva decisió corroborarava d’alguna manera el que ja havia disposat el Manchester United. No va ser l’únic càstig a què es va enfrontar el francès, que va haver d’asseure’s també en un banc dels acusats al jutjat de Croydon (sud de Londres) acusat d’agressió a Simmons. El jutge el va trobar culpable –després que un Cantona molt més discret reconegués el fets, demanés perdó al tribunal i admetés que se sentia avergonyit– i li va aplicar una pena de dues setmanes de presó, que va poder commutar per 120 hores de treballs socials. El United el va treure quan va poder de la circulació i li va pagar unes vacances al Carib, on va haver d’enfrontar-se a un nou incident després de ser acusat d’agressió per un periodista que se’n va anar a la recerca d’unes fotografies en el seu retir. A l’abril, sense que ningú ho esperés, el Manchester United va anunciar que li ampliava el contracte per tres temporades més i es tancava una porta de sortida que semblava oberta de bat a bat. Alhora, nens de barris desfavorits de Manchester van començar a rebre lliçons del mateix Cantona, que va ocupar així les 120 hores de treballs socials que havia de complir. Alhora, Simmons es va veure alliberat de qualsevol càrrega i el seu nom només va tornar als mitjans 14 anys després, quan es va saber que va agredir l’entrenador d’infantils del Fulham per no haver alineat el seu fill. «Trepitjar un feixista no s’assaboreix cada dia; només em penedeixo de no haver-li pegat molt més fort» Com temia Alex Ferguson aquella Lliga se li va escapar al Manchester United per només un punt. El destí els va oferir una oportunitat en l’última jornada, en la qual el Blackburn, menjat per la pressió, va perdre al camp del Liverpool però ells van ser incapaços d’imposar-se en la seva visita a un West Ham que no s’hi jugava res. Ferguson pensava el mateix que tots els seguidors del United i és que amb Cantona al camp aquell partit, aquella Lliga i segurament aquella Copa (van perdre la final contra l’Everton) no s’haurien escapat. Com va passar amb les dues següents, que van anar a parar a les vitrines d’Old Trafford. L’última va arribar la primavera de 1997, just quan Eric Cantona va decidir que havia arribat el moment de marxar del futbol amb 31 anys després de cinc anys al Manchester United que haurien sigut perfectes de no haver-se-li creuat en el camí Matthew Simmons una nit de gener. Des d’aleshores Cantona, home de profundes conviccions polítiques i net per part materna d’exiliats catalans durant la Guerra Civil, cada vegada que ha de referir-se al succés de Selhurst Park, tria la mateixa resposta: «Trepitjar un feixista no s’assaboreix cada dia; només em penedeixo de no haver-li pegat molt més fort».

L’orgullosa puntada de peu de Cantona

El davanter francès hauria obtingut cinc títols de Lliga en les seves cinc temporades al United si no se li hagués creuat al camí Matthew Simmons, el seguidor del Crystal Palace a qui va colpejar després de ser expulsat

El més llegit