Posem que parlo del Reial Madrid

L’equip d’Espanya juga sense espanyols. El club que va refregar a tot Espanya ser la columna vertebral de la selecció espanyola, juga sense espanyols. El club que s’ha venut com el gran representant del futbol espanyol al Vell Continent, al Planeta Futbol, juga sense espanyols. I els seus gurus periodístics no obren la boca, no protesten, ni ho comenten. Perdó, sí, els és igual, els és indiferent, els sembla normal. És més, ho anomenen «el cim de la globalització». Així de fàcil: el cim de la globalització. Aquells que es burlen, que riuen, que intenten (alguns amb molt mala fe) ridiculitzar Xavi Hernández perquè només vol guanyar jugant bé a futbol, practicant el tiki-taka, esgrimint l’ADN Barça i, per tant, al matí següent d’aconseguir una victòria ‘cholista’ al Wanda Metropolitano, clamen en les tertúlies que «Xavi torni els tres punts perquè els ha aconseguit amb l’antifutbol que detesta», a aquests mateixos, que són els que cantaven, corejaven i s’enorgullien dels gols de Raúl, els cops de cap de Sergio Ramos i les parades de Casillas, se’ls ha eixugat la veu, la llengua i la ploma quan el Reial Madrid, 4.435 de partits després i 120 anys més tard, salta al camp amb 11 estrangers. Sant i senya I com que no ho escriuen ells, ho escriuré jo, que tinc 70 anys i he viscut aquest discurs tan espanyol i espanyolista que el conjunt de Santiago Bernabéu i Raimundo Saporta (poc es parlava de l’argentí Alfredo Di Stéfano) era la flor i nata, la viva representació del futbol espanyol. I diré més per si de cas: això es veia venir, el Reial Madrid, Florentino Pérez i (ara) Carlo Ancellotti feia ja molt temps que fregaven el pal, amb alineacions amb un sol espanyol (Carvajal) o, a tot estirar, dos (Asensio). I, sí, ja va acabar, contra el Sheriff, a la Champions, sense espanyols sobre la gespa. No seré jo, o sí, qui recordi aquella meravellosa alineació del Barça de Tito Vilanova del 25 de novembre del 2012, històrica, única, orgull, aquesta sí, del futbol culer, català i ¡què carai! espanyol, integrada, a l’estadi de la Ciutat de València, contra el Llevant, per 11 del planter: Valdés; Alba, Puyol, Piqué, Montoya (cert, va substituir Alves, que es va lesionar tot just començar el partit); Cesc, Busquets, Xavi, Iniesta; Messi i Pedri. Tampoc demano això al Reial Madrid perquè mai ho ha perseguit com va fer el Barça. Però això d’ara de Florentino Pérez (cert, van guanyant, els ha donat resultat) és, com a mínim, criticable i no mereix el silenci (còmplice) d’un munt de gurus periodístics. Hi va haver un temps (primavera de 1991) en què Jesús Gil y Gil va sortir a la TV, en el programa de Nieves Herrero, fardant amb el seu cadet B que ho havia guanyat tot a Espanya. Va ser just el mes que el poderós cavaller va decidir suprimir el planter blanc-i-vermell. Abans va anar a la tele i va explicar a Nieves Herrero que «aquests nois han guanyat el campionat amb 127 gols i, mira, Nieves, aquí tens el xavalet que més gols ha fet: 44. ¡Digues a Nieves com et dius!», va demanar Gil y Gil al nen. «Em dic Raúl González Blanco», va dir el petit de 15 anys. Va tancar el planter matalasser i Raúl, que era de l’Atlètic, es va convertir en l’ídol blanc. Fins ahir. Fins 4.435 partits després. I ara el Reial Madrid utilitza el planter per vendre els nois que despunten, fer caixa i fitxar, gastant-se milionades, joves prometedors estrangers. Cert, ha mirat d’espanyolitzar-se amb alguns hispans, tipus Illarramendi, Vallejo, Mariano, Asensio... no li ha sortit i ha anat a buscar brasilers. I, després, vindran Enzo Fernández, o Jude Bellingam o, qui sap, fins i tot Kylian Mbappé, a qui ja han perdonat fins i tot els gurus que el van crucificar quan va renovar pel PSG. L’equip d’Espanya, sense espanyols. Així hem acabat.

El més llegit