Un Mundial sense ultres ni violència: «Ningú vol acabar en una presó qatariana»

No era només que l’elecció s’hagués comprat mitjançant suborns. No es tractava únicament del menyspreu del règim qatarià pels drets humans. Tampoc se cenyia al menyspreu mediambiental i al malbaratament econòmic que suposaria construir set estadis del no-res i posar a punt Doha i els voltants per a la celebració del Mundial. A més de tot això, de sobres per posar-se les mans al cap per la celebració del torneig a Qatar, hi havia una altra preocupació latent. En una època en què els grans esdeveniments futbolístics es reparteixen en fins a tres països diferents (recordem el pròxim Mundial dels EUA, el Canadà i Mèxic i la candidatura per al 2030 d’Espanya, Portugal i Ucraïna), tota la competició es concentrava aquesta vegada en una mateixa àrea metropolitana. I això no només és un problema des del punt de vista logístic, sinó també quant a les aficions. No és el mateix tenir 32 aficions repartides en diferents ciutats d’un mateix país o d’alguns a tenir-les concentrades en una ciutat que en condicions normals acull poc menys de dos milions d’habitants. El temor, en fi, era que la concentració d’aficionats al futbol arribats des de diferents punts del planeta derivés en un risc per a la seguretat d’aquests i dels residents a Doha. Sense aldarulls Tanmateix, quan queda una setmana perquè acabi el Mundial, el balanç en aquest aspecte no pot ser més positiu. No és que hi hagi hagut poca violència als carrers. És que no n’hi ha hagut cap, més enllà d’alguna petita baralla que s’hagi pogut poduir. No ha transcendit ni un sol enfrontament entre aficions de diferents seleccions ni als voltants dels estadis ni a carrers de Doha. ¿Per què? Hi ha més d’un motiu, però el principal rau en el fet que els grups d’ultres que habitualment acompanyen algunes seleccions no hi han anat. «¿Per què no hi ha anat ningú? Perquè ningú vol acabar en una presó qatariana. A Europa, saps que, si la fas grossa, pots passar alguna nit en un calabós i ho assumeixes. Però allà ves a saber què et passa. Ningú se’n fiava», explica, sota condició d’anonimat, un aficionat que pertany a un grup radical d’un club espanyol. Efecte coercitiu «Un Mundial de futbol com el de Qatar té un efecte coercitiu tant per a l’expressió de la llibertat de drets legitimats a Occident, com el de la igualtat de gènere o la llibertat sexual, com per a la mateixa oportunitat del vandalisme que sol envoltar el futbol en altres esdeveniments similars», analitza David Moscoso, catedràtic de Sociologia de l’Esport de la Universitat de Còrdova. Una cosa similar va passar fa quatre anys al Mundial de Rússia, ja que les seves virtuts democràtiques també són qüestionables i no dubta a treure l’exèrcit al carrer per prevenir els aldarulls. Diferent va ser, el 2016, l’Eurocopa de França, amb greus aldarulls a ciutats com Lens i, principalment, Marsella. «No hem de perdre de vista que el primer hàndicap que es podia trobar el fanatisme a Qatar és l’existència d’uns mecanismes de repressió social que poden portar a la presó qui provoqui aldarulls o hi participi, sense la més mínima garantia de drets, ni els mecanismes de defensa que hi ha a bona part dels països europeus», aprofundeix Moscoso. Qatar, en aquest sentit, també ha sigut previsor, ja que ha desplegat un dispositiu d’agents de seguretat i policies absolutament desproporcionat. La quantitat de furgonetes blindades d’unitats antiavalots que s’ha pogut veure en alguns partits superava amb escreix qualsevol desplegament policial que es pugui veure en un partit a Espanya, sigui d’alt risc o no. Una desproporció més del Mundial, útil, en aquest cas. Esta es solo una pequeña parte de los empleados de seguridad que hay en cada estadio del Mundial. Esperan el autobús para irse a sus casas. pic.twitter.com/7oKIb9I3D7 — Sergio R. Viñas (@sergiorovi) 9 de diciembre de 2022 El cost que comportava aquest Mundial, tant en el desplaçament com en les pernoctacions, també ajuda a comprendre l’absència d’ultres. Com explica el sociòleg «els fanàtics, en la major part dels casos, procedeixen de classes socials baixes», fet que converteix el viatge en inaccessible per a molts d’ells. En general, la presència d’aficionats europeus ha sigut escassa en tot el Mundial. Abundaven els argentins, però sense ‘barras bravas’ entre ells. El paper de l’alcohol Finalment, la dificultat per consumir alcohol també contribueix a la pràctica inexistència d’aldarulls violents. A Qatar es pot beure cervesa i el que un vulgui, però sempre a preus elevats i a espais tancats o apartats, mai a peu de carrer i, menys encara, a parcs o places. També es pot comprar per a consum propi, però mitjançant cites prèvies a punts de venda molt concrets i presentant certs requisits. I, de nou, a un preu alt. «La dificultat per accedir a l’alcohol com a pràctica comuna entre els grups de fanàtics deu haver tingut un efecte de cohibició en aquests per viatjar a Qatar», resumeix l’expert. Tot això ha derivat en un Mundial en pau entre aficions. Un punt positiu per a la dictadura qatariana entre tants i tan clamorosos negatius.

Un Mundial sense ultres ni violència: «Ningú vol acabar en una presó qatariana»

El règim repressiu de Qatar, l’elevat cost del viatge i la dificultat per aconseguir alcohol ajuden a comprendre la inexistència d’aldarulls violents als carrers de Doha durant tot el torneig

El més llegit