Aquest Barça-Bayern no va acabar, almenys, amb la golejada de costum

Tothom, incloent-hi, com no podia ser d’altra manera, el mateix Luis Enrique i els seus soldats, sabien, intuïen, que no guanyarien tots els partits d’aquest Mundial per 7-0, entre altres raons perquè ‘la Roja’ no havia aconseguit aquest resultat mai en la història de la Copa del Món. I, sobretot, diguem-ho ja d’entrada, perquè no és el mateix portar net, impol·lut, l’escut de Costa Rica gravat al cor, que portar-lo coronat, guarnit, merescudament lluent amb quatre estrelles com les que llueix Alemanya. A mi, personalment, que quan sento el nom d’Alemanya penso que és el país europeu (i del món) al qual Espanya ha de demanar permís per a (gairebé) tot, que recordo que Gary Liniker defineix el futbol «com aquest esport que juguen 11 contra 11 i sempre guanya Alemanya», que penso que aquest gegant ferit, tot i que vingui d’uns anys miserables de futbol, sempre és temible, em feia molta port aquest partit. I, al final, va resultar que va tornar a ser un acte impecable de presentació del que diu Luis Enrique, que «de por no morirem». Una altra cosa (ho sento) és guanyar el Mundial. Xavi, a la tribuna També vaig pensar, la veritat, al veure les alineacions, que això podia ser una repetició dels últims Barça-Bayern de Munic de Champions i, llavors, sí que em vaig posar a tremolar, ja que a la tribuna hi havia, com un qatarià més (així el van rebre tot just arribar) Xavi Hernández, l’entrenador blaugrana. I és que L.E. va alinear sis dels seus barcelonistes (Alba, Gavi, Pedri, Busquets, Ferran Torres i, finalment, Balde en la segona part) i Hansi Flick, un altre ex dels campions de Munic, set: Neuer, Kimmich, Gnabry, Goretzka, Müller (quin partidet més dolent va fer el veterà), Musiala i, finalment, Sané. Però, ves per on, de nou els barcelonistes van jugar (en camp internacional) moltíssim millor que quan lluiten vestits de blaugrana per la Copa d’Europa. És a dir, que el partit, afortunadament (no sé si per al Barça, perquè la comparació és odiosa i tothom es pregunta per què i ningú obté resposta) no va acabar amb les golejades que s’han repetit en els últims anys en la gran competició per clubs del Vell Continent. És evident, cristal·lí, transparent, que aquest sí que va ser un partit per creure en la selecció espanyola i no la golejada davant Costa Rica. Aquí no només hi havia al davant quatre estrelles, sinó un equip molt seriós i necessitat. Angoixat, que, al final, hauria pogut guanyar (i perdre) i que va veure la llum per salvar-se i seguir en el campionat gràcies a un dels futbolistes més desconeguts de la Bundesliga, un tal Niclas Füllkrug, un gegant del Werder Bremen, que no fa gaire jugava a Segona Divisió i que per no abandonar «el club de tota la meva vida» va acceptar rebaixar-se la fitxa en un terç «perquè amb aquests diners la meva família pot viure formidablement i jo vaig poder ajudar el club del meu cor». Ja m’ho deia el meu amic Carlos, arquitecte espanyol instal·lat a Berlín després de passar uns anys a Nova Zelanda: «Aquí la derrota contra el Japó va caure fatal, perquè la gent no té gaire fe en aquesta selecció. Els alemanys estan molt, molt, molt inquiets, perquè el Mundial es disputa en un país com Qatar, mancat de llibertat i on no es respecten els drets humans. Estan preocupadíssims per la guerra d’Ucraïna, pel preu de l’electricitat, per la falta de gas i, ara, des de fa unes setmanes, pel repunt, molt fort, de la covid-19. I, clar, si la seva selecció comença fallant-los, gairebé se n’obliden». Però Alemanya, que va començar estant en mans d’Espanya (una derrota l’enviava a casa i hauria pogut perdre; sí, hauria pogut perdre) i després de l’empat d’ahir, continua estant en mans de l’exèrcit de Luis Enrique (per això Rudiger va demanar, sisplau, al seu company Carvajal que no fallessin i derrotessin el Japó, en l’última jornada), va plantar cara, va tornar a ser l’equip fort, contundent, ben armat, treballador i perillós que, sense les estrelles d’altres anys, sempre va tenir possibilitat de sobreviure a uns altres excel·lents 80 minuts d’Espanya, a la qual li va faltar experiència, murrieria i art en els últims 10 minuts per evitar que Alemanya empatés. Eren quatre estrelles contra una. Massa. Però Espanya va tornar a demostrar, aquesta vegada amb més arguments perquè el rival era de pes, de gran història, que està al següent esglaó en la piràmide de favorits, on, possiblement, el Brasil i França estan per sobre de totes i, després, venen Espanya i Anglaterra i una mica més enrere, sí, l’Argentina, si és que s’acaba de recuperar, el Marroc, Croàcia i alguna més, ja menor, sí. Tots deien, començant per L.E., i és cert, que Alemanya ha volgut imitar, en els últims anys, el joc, l’estil, la possessió, gairebé el tiqui-taca d’Espanya i que, en l’aprenentatge, ha perdut part de la seva essència i les arrels. Cert. És més, tant Espanya com Alemanya van jugar amb fals 9, Asensio i l’inútil Müller. I no deixa de ser curiós que, al final, els gols, l’1-1, van ser obra dels dos 9 que van sortir des de la banqueta, Álvaro Morata, orfebre i magistral en el seu gol, i el nou heroi alemany, Niclas Füllkrug, de 29 anys, que per poc esquinça les xarxes d’Unai Simon amb el que és, de moment, el xut més potent del campionat, segur.

El més llegit