Leo Messi plora mentre els altres es diverteixen

D’acord, és cert, això acaba de començar, però tu observes la primera setmana de joc, de futbol, de partits, veus els equips, observes els futbolistes, et fixes en les seves estrelles i tots, tots, juguen divertint-se. Tu veus jugar Leo Messi, fins i tot el dia del seu debut contra l’Aràbia Saudita, fins i tot en els primers tres minuts, quan va tenir la primera oportunitat de gol, i el veus patir, el veus sofrint, el veus angoixat, el veus desesperat, desolat, dolgut, ansiós, temorós, afligit, fins i tot trist. Tothom diu, totes les grans estrelles del món de l’esport, que només pots jugar bé, rendir, triomfar, coronar-te, si t’ho passes bé, si disfrutes, si et diverteixes practicant el teu esport. Leo Messi pateix. Porta una motxilla sobre l’esquena (i no em refereixo, no, a tot un país com l’Argentina, de gairebé 46 milions de fanàtics) que és massa pesada. Ha sentit dir massa vegades que és un «pit fred», que mai serà res si no guanya un Mundial com Diego Armando Maradona, que més que una motxilla és una enclusa. Continua sent el millor ¡Tornem-hi amb Maradona! Ahir, sense anar més lluny, la ‘Pulga’ ja es va convertir en l’argentí que ha jugat més partits en un Mundial: 21. Ahir, sense anar més lluny, ja va igualar, amb el seu golàs, amb l’1-0, el primer, el gol que val, el gol que compta, el gol que obre la llauna, com deia el culer Samuel Etoo quan liderava els triomfs del Barça, els 8 gols aconseguits pel ‘Pelusa’ en els Mundials i està a només dos de Batistuta, el màxim golejador mundialista ‘albiceleste’. Però això no compta. Això no alleugereix la motxilla de ‘10’. Tots, repeteixo, juguen més contents que Messi. Tots. Tu veus Mbappé, que sembla que no hi és, i mata a plaer. Tu veus Richarlison, que vola per marcar el gol del Mundial (em temo que no hi haurà cap altra obra d’art com aquesta, més important, sí, decisiu, també, però no tan bonic i estètic). Tu veus Gavi, Pedri, Ferran Torres, Olmo i semblen nens a l’esbarjo, al pati del seu col·le, disfrutant amb el tiqui-taca. Tu veus Neymar Jr. (abans que el lesionessin) i és música celestial amb botins de camussa. Tu veus Saka i és pur llampec. Veus Musiala i penses en el futbolista que està naixent («és el pròxim Messi», diu Matthäus). Observes Bellingham i et cau la bava. Fins i tot veient Lewandowski amb aquest tarannà de veterà, de Sòcrates senyorial, imperial, aquell prodigiós centrecampista brasiler de Sarrià-1982, disfrutes de valent. Però no, quan veus Leo Messi sobre la gespa, en la recta final de la seva carrera i amb la necessitat, l’angoixa, la pressió, l’obligació de guanyar la seva primera Copa del Món després de guanyar la seva primera Copa Amèrica, penses que està sol i que no podrà. Que ho intentarà, però no podrà. Ahir, sense anar més lluny, va salvar, ell solet, la primera final, però li’n queden massa per creure que arribarà a temps a la seva coronació. «Hem complert. Nosaltres el vam deixar així i nosaltres l’aixecarem» Leo Messi / Capità de l’Argentina Està massa sol i s’està demostrant que el camí de l’Argentina a Qatar-2022 va ser impostat. Això d’arribar amb 36 partits sense perdre es va demostrar que era una notícia ‘fake’ tot just va trepitjar la gespa qatariana. I ahir, que la selecció mexicana del ‘Tata’ Martino, el tècnic que es va enfrontar a Leo al vestidor del Camp Nou, no marca un gol ni a l’arc de Sant Martí, es podia haver passar tres dies jugant que mai hauria marcat. Vaig escoltar el partit a través de Radio Mitre, l’emissora més sentida a Buenos Aires. Només confien en Messi. Només pensen que ell els pot treure de l’avorriment, de l’ostracisme, salvar de la derrota i fins i tot de l’empat. Rolo, l’humorista radiofònic, intercalava acudits per amenitzar el desastre de futbol de l’‘albiceleste’. «¿Sabeu que van portar la selecció argentina a la fàbrica Volkswagen perquè sabessin com es fa un gol(f)?», va comentar als deu minuts. «Diuen que la selecció està ben parada al camp, el problema és quan es mouen», va comentar a la mitja hora. I just després, 20 segons després que digués que «hem posat massa expectatives en Messi i ‘messiento’ decebut, ‘messiento’ estafat, ‘messiento’ desencisat...», Leo va fer el seu cop amb l’esquerra recolzant-se, diuen, en el seu turmell dret lesionat («¡mai me l’havia lesionat!», va cridar al final del partit, tot i que ningú el va creure) i va provocar la bogeria a la ràdio i en les desenes de milers d’argentins que estaven a l’espai ‘Emoció Mundial’, a les avingudes del Libertador i de Sarmiento, de Buenos Aires, davant dues immenses pantalles gegants. I llavors sí, llavors tots ells («¡Som-hi, Argentina! El somni continua», va titular el diari ‘Olé’) van cantar les excel·lències del ‘10’ salvador i van dir que només Leo els pot portar, de nou, al cim. «Vosaltres alimenteu els somnis, que nosaltres els nodrim», deia a la ràdio l’anunci de Productores de Fideos de Sémola. I Messi plorava i plorava, vessava llàgrimes per tot el seu rostre, s’inundava la barba i, al final, reconeixia, emocionat, cansat, fart de la seva motxilla, que «no els fallem, complim, nosaltres el vam deixar així i nosaltres l’aixecarem». Aquesta motxilla pesa tones i l’Argentina no té qui ajudi Leo Messi, que, als seus 35 anys i en el seu cinquè Mundial, fa el que pot, però no se li pot demanar (ja) un miracle cada tres dies.

El més llegit