L’Argentina demana a la FIFA que obligui tots els equips a jugar com Espanya

Ja hem vist jugar totes les seleccions. Aquí (de moment) només fan por Espanya i el Brasil. D’acord, sí, França va estar molt bé, però... I fins i tot Anglaterra va brillar en el seu debut. OK. Fins i tot l’Argentina i fins i tot Alemanya es poden recuperar (potser). Però por, por, el que es diu por, en fan Espanya i el Brasil. Més cert encara, això només acaba de començar i és una cita mundialista en què el més petit (¡pobre Argentina! ¡trista i altiva Alemanya!) et passen la mà per la cara, així que, com diu ‘el Cholo’ Simeone, partit a partit. Però una cosa ha quedat clara després de la primera jornada d’aquesta descafeïnada i impresentable Copa del Món qatariana: tots els piropos possibles se’ls ha emportat Espanya, i des de tots els racons del món. Els soldats de Luis Enrique espanten fins i tot els alemanys i posen de genolls (no en oració, sinó en devoció) els argentins, que, si no han inventat el futbol, gairebé. Piropos i més piropos Aquest crit que ha llançat a les xarxes l’ivorià Didier Drogba, que d’això, de futbol, en sap una mica perquè n’ha jugat del físic i del de la filigrana, va a missa: «¡Poca broma amb Espanya!» És un crit compartit per un munt de portades d’arreu del món. Per la ‘Gazzetta dello Sport’: «¡Espanya exagerada!» Pel ‘Nieuwsblad’ belga: «Espanya juga al gat i al ratolí amb Costa Rica». Pel ‘Sportske Novosti’ de Croàcia: «¡7 xuts 7 gols! ¡Un espectacle sense precedents!» Per ‘El País Uruguay’: «Una fúria imparable i golejadora». Pel divertit ‘Récord’ de Mèxic: «Espanya clava una golejada d’escàndol a Costa Rica». Per no dir el «L’Espanya conqueridora arrasa Costa Rica», del ‘Le360’, del Marroc, o «L’Armada Invencible d’Espanya bat 7-0 Costa Rica», del ‘Dong-A Ilbo’, de Corea del Sud. Però si algú va elevar als altars Pedri, Gavi i companyia va ser la premsa argentina, que va utilitzar, no només la golejada històrica d’Espanya sinó també el seu plantejament, estratègia i desplegament per tranquil·litzar la FIFA, que, segons Juan Manuel Trenado, de ‘La Nación’, està preocupada de debò «per la maduresa del negoci, ja que, diuen, que el futbol s’ha tornat un esport per a gent vella». «I és que la FIFA», continua explicant Trenado, «no sap com fer-ho per atraure les noves generacions perquè el seu producte rendeixi en el futur. Els joves, diuen, ja no aguanten tant temps davant el televisor. Planegen, expliquen, canvis en el reglament, escurçar els 90 minuts, fer porteries més grans, pilotes més petites...s’han dit bogeries de tot tipus». I Trenado proposa la solució: «Si fan un cop d’ull a la selecció d’Espanya, poden començar a trobar solucions al seu problemes empresarial». El flamant i famós ‘streamer’ Luis Enrique, continua explicant ‘La Nación’, posseeix un centre del camp en què el ‘papa’ Busquets, de 34 anys, porta de bracet dos ‘mocosos’, Gavi, de 18, i Pedri, de 19, que són, com diuen ara els moderns, «generadors de contingut». Per Trenado, tot el que generen aquests nens «és divertit i fresc, la matriu de la felicitat». Pel cronista argentí, la FIFA, doncs, ha de donar una oportunitat a Espanya per ser el model a seguir. Bé, diríem nosaltres, almenys després d’aquest contundent 7-0 davant una de les pitjors seleccions d’aquesta Copa del Món. Si li donen aquesta oportunitat, explica Trenado, «la difusió arribarà amb el boca a boca; no caldrà publicitar aquest futbol. Ningú pot dir coses negatives d’aquest equip. És una meravella. Ho era quan li va tocar perdre amb Itàlia per penals en les semifinals de l’Eurocopa, el juliol passat, i ho va ser, tres mesos després, quan va caure en la final de la Nations League davant França». Quan mira a Espanya, el cronista explica que la perfecció requereix «precisió, qualitat i velocitat. Sang nova, toc ràpid i efectiu». I arriben, com no, les comparacions de sempre. «Aquest present és tan interessant que impulsa el replanteig del passat. Algun dia podria obrir-se un altre debat, respecte del direccionament global de la plataforma: ¿va ser millor el Barcelona de Guardiola o el de Luis Enrique? Ara com ara, aquest últim guanyaria el premi al CEO de l’any». P.D.: No vull, perquè no podria apagar la llum de la meva tauleta de nit tranquil, desaprofitar aquesta carta diària a vostès per enviar la més gran de les abraçades, entranyable, infinita, perdurable en el temps, al bo d’Òscar Garcia Junyent, que acaba de perdre una de les seves filles. El dolor és l’únic que no es pot mesurar, per això ni milers de milions d’abraçades com aquesta serviran de consol al míster, però aquí el té. I també el de tots vostès, segur.

El més llegit