Article Marc Menchén: Això no és el Milan

El FC Barcelona encara un any crucial. Cert és que, com més títols i èxits hi hagi sobre la gespa, més senzill és créixer en ingressos, tot i que hi hagi excepcions com el Manchester United, una màquina comercial perfectament greixada a prova de vitrines buides. No obstant, n’hi ha que defensen l’all in de la junta de Joan Laporta han preferit girar la vista al Milan. Ningú vol una desaparició del mapa mediàtic com la que van patir els rossoneri en l’última dècada. Tot i que és una comparativa amb molts matisos que difícilment serveix com a argument per justificar la combinació de venda d’actius i inversions que s’han emprès aquest estiu. La primera obvietat és que el problema del Barça és conjuntural, barreja de la caiguda d’ingressos per la covid-19 i l’arriscadíssima política esportiva de la junta de Josep Maria Bartomeu a partir del 2017. En el cas del Milan, al contrari. Els seus números reflecteixen una crisi estructural per la qual acumula 891 milions de pèrdues des del 2014, uns números vermells que no han baixat dels 73 milions anuals. Tot i que la seva massa salarial mai ha superat els 260 milions, menys de la meitat del que es va gastar el Barça el curs 2021-2022. Però els qui atien la bandera de la milanització obliden dos elements clau. El primer és que la crisi de l’AC Milan, entesa com la seva desaparició de l’elit continental, té molt a veure amb el seu país. Mentre que LaLiga ha doblat els seus ingressos per televisió en vuit anys, els de la Serie A s’han estancat. El mateix ha succeït amb la rellevància internacional dels seus partits, que impacta directament en l’atractiu comercial dels seus clubs. Dissociar la irrellevància d’alguns clubs a la situació de la seva lliga és fer-se trampes. El segon és que, si hi ha títols, hi haurà més ingressos. Cert a mitges. Si arriba més facturació, el més difícil és que, d’entrada, hauran de compensar els 41 milions que aniran directament a Sixth Street cada any. Com trobar un nou main sponsor sense més actius ‘premium’ a oferir en un període en què el Camp Nou estarà a mig gas per les obres. Solució parcialment bona que trasllada la reestructuració necessària a futur. Pocs tenen en compte que el creixement serà en tot cas a mitjà i llarg termini, mentre que la despesa compromesa comença a comptar ja. Per això alguns qüestionem que tot l’esforç inversor s’hagi concentrat en un any i no s’hagi espaiat en dos o tres. Temps prudencial per eliminar l’herència de salaris alts i tornar a un volum d’amortitzacions més moderat. Aquest és el gran repte. Una Primera Divisió sense samarretes ‘netes’ Tot i que ha fet falta una segona jornada, LaLiga Santander pot dir que comença a recuperar el pols comercial. Aquest cap de setmana veurem que tots els clubs de Primera Divisió llueixen un patrocinador principal al frontal de la samarreta, després que el Cadis CF hagi tancat un acord amb Khalifa Capital. Era l’últim equip que encara arrossegava els problemes que va provocar en el futbol espanyol la prohibició de la presència de cases d’apostes en qualsevol actiu publicitari. La decisió del Govern, que en res ha servit per reduir la quantitat de diners que mou el joc ‘online’, va arribar en el pitjor moment per a uns clubs que torejaven amb les conseqüències de la pandèmia. Així és com un terç de LaLiga va començar l’any passat sense cap marca a la samarreta i no va ser fins entrat Nadal quan tots van cobrir aquest actiu. La situació ha canviat, l’esport ja ha trobat una alternativa interessant: plataformes digitals a la recerca de grans bosses de consumidors, com Spotify i Cazoo, però sobretot les empreses relacionades amb el món blockchain. Com a exemple, el contracte rècord de l’Atlètic de Madrid de 42 milions amb WhaleFin. El dubte és quant duraran.

El més llegit