Aquesta ciutat i aquest país pateixen recurrentment atacs de melancolia. La idealització del passat forma part de la genètica de tots els nacionalismes, especialment dels que no tenen un Estat al seu servei. També l’èpica revolucionària tendeix a guardar en la memòria alguns episodis sobrevalorats que van acabar en fracàs. Els carrers de Barcelona atresoren empremtes encara de la derrota del 1714 i de la setmana tràgica. Més difícil és trobar records dels moments estel·lars d’aquesta mateixa història, com van poder ser la revolució industrial tardana del segle XIX i la impressionant tasca de creació d’infraestructures públiques de la Mancomunitat. L’últim moment estel·lar de Barcelona i de Catalunya ha sigut la celebració dels Jocs Olímpics l’estiu del 1992. Econòmicament, políticament, culturalment i socialment van confluir en aquells dies el millor d’aquesta ciutat i d’aquest país: unes administracions públiques amb voluntat de modernització i d’inclusió; un sector privat socialment responsable; una ciutadania implicada i empoderada a través dels voluntaris, i un compromís col·lectiu per l’excel·lència.