El dictador Videla va impedir que Maradona arribés abans al Barça

Ell ja començava a estar bastant fart del tema. Feia uns quants anys, tres en concret, que mirava d’aconseguir (i ho havia aconseguit) el traspàs de Diego Armando Maradona d’Argentinos Júniors al Barça. Estava tot firmat i, de sobte, es trobava entregant un paperet, a les portes del seu habitual hotel de Buenos Aires, on ja estava cansat d’allotjar-se, no ja un any rere l’altre, sinó, gairebé, un mes rere l’altre, a un taxista que, quan va veure l’adreça on l’havia de portar, no va donar crèdit. Però era una carrera llarga i valia la pena. Eren temps de la dictadura del general Jorge Videla, finals dels 70, bé, gairebé 1980. L’home, insisteixo, ja havia tancat l’operació. Havia, fins i tot, celebrat el fitxatge amb la gent del Barça i un molt satisfet Josep Lluís Núñez, Joan Ignasi Brugueras i fins i tot Carles Tusquets, en persona, com a tresorer del club. L’operació ascendia a la bogeria (de llavors) de 6 milions de dòlars. Però ja hi tornarem a això. El cas és que l’home, que no era cap altre que Josep Maria Minguella, estava en un taxi, amb destí a una direcció que, mig lliscant-li un sobre per sota la porta de l’habitació, li havia passat un soldadet. «Vagi a aquesta adreça i allà l’esperarà l’almirall Carlos Alberto Lacoste», deia, gairebé telegràficament, el missatge. Por al cos Minguella, que amb el pas dels anys acabaria assabentant-se, com tothom, que la dictadura de Videla es mantenia al poder gràcies, entre altres maldats, a la seva tremenda repressió i el fastigós art de fer desaparèixer la gent que el molestava, recorda, ara, amb els pèls dels braços en punta, l’existència de l’Escola de Mecànica de l’Armada (ESMA), que, en aquella època tenebrosa sobre la qual escrivim, va funcionar com a Centre Clandestí de Detenció, Tortura i Extermini, entre 1973 i 1983. I, sí, parlem d’aquells anys. El taxista va deixar Minguella davant una immensa caserna de murs gegants, tant pel gruix com per l’altura. I, enmig de tant ciment, una no menys majestuosa portalada, amb una diminuta finestreta, gairebé (o no), de presó. Minguella es va trobar davant aquell monument del terror «tètric, molt tètric» i va pensar que ni tan sols per aquell gran projecte de futbolista valia la pena assumir el risc de traspassar aquella paret rumb al desconegut. Però, sí, va tocar un timbre, que va resultar ser una mena de campaneta i, quatre segons després, és a dir, a l’instant –això vol dir que el soldadet tenia l’orella recolzada a la portalada– es va obrir la finestreta i un jove, la primera intenció del qual va ser sempre que Josep Maria veiés la punta del seu fusell, li va preguntar què volia. «Vinc a veure l’almirall Carlos Alberto Lacoste». L’home del Mundial L’almirall Lacoste havia sigut ascendit a ministre d’Acció Social per un mèrit únic i valuosíssim (llavors): havia sigut el president del Comitè Organitzador del Mundial del 78 que acabava de guanyar l’Argentina, amb alguns resultats més que sospitosos, com aquell 6-0 al Perú quan l’Argentina necessitava, almenys, guanyar per 4-0. I sí, Carlos Alberto Lacoste era ministre per haver preparat, millor que ningú, el que ningú imaginava, sospitava i intuïa que podia passar i va passar, clar, a l’Argentina del general Videla. El nostre home, els estic relatant, sí, les tripes del fitxatge de Diego Armando Maradona pel Barça, que ja estava fet, va creuar un immens pati desèrtic, sense un sol soldat i molt menys un sol tanc o carro de combat, en companyia del soldadet, que el va deixar a l’entrada d’un túnel «tan lúgubre, tan trist, tan tètric, ombrívol, sinistre i macabre» com podia suposar-se en aquella època. No és cert, no, que Minguella cregués que passaria a engrossir la llista dels misteriosament desapareguts de la dictadura argentina (30.000, concretament), no. Una cosa sí que pensava: només ell i el soldadet missatger sabien on era. Va caminar gairebé 200 metres per un túnel il·luminat a tot estirar per cinc bombetes de menys de 60 watts i, al final d’aquest passadís tenebrós, dos soldadets més escortaven la taula i les cadires més modestes mai vistes pel nostre home, on, en efecte, hi havia assegut l’almirall Lacoste, amb el seu millor vestit, de gala, per descomptat, i un munt de condecoracions entre les quals hauria pogut tenir, sens dubte, el trofeu del Mundial-78. El noi no es mou «¿Senyor Minguella, oi?» Cert. «Sento molt dir-li que aquest noi no pot anar-se’n a Espanya, ni al FC Barcelona». El nostre home no donava crèdit a l’escena i, encara menys, al missatge, que no era tal sinó una ordre. Minguella va tractar, bé, va tractar no ho va dir així: «Perdoni, senyor almirall, però el contracte ja està firmat, supervisat per Julio Grondona, president de l’Associació de Futbol Argentina (AFA), i la FIFA, pel Barça, pel noi i, per descomptat, pel president d’Argentinos Juniors, Próspero Consoli». La resposta de l’almirall Lacoste a la impecable argumentació de Minguella encara va provocar més temor, por i esgarrifança a la ment, al cos i, sí, és clar, com no, al cor de Minguella: «Vostè no es preocupi, senyor Minguella, del senyor Consoli ens n’ocuparem nosaltres». Minguella va necessitar alguns segons per assimilar aquella frase, aquella visita i ni tan sols haver salvat la vida, que temia en perill, li va servir de consol. «Miri, senyor Minguella, si vol fer negocis aquí –va prosseguir l’almirall Lacoste– nosaltres el podem ajudar. I molt. Però aquest noi (el militar mai va pronunciar el nom i cognoms de Diego Armando Maradona) només abandonarà l’Argentina per anar a jugar el seu Mundial (1982), d’aquí dos anys. I aquí s’acaba la conversa. Que tingui una bona tornada al seu hotel». Aquell sobre per sota de la porta de l’habitació, aquell taxista inquiet, aquells murs, aquell espiell, aquell fusell, aquell soldadet, aquell túnel tètric, aquell almirall poderós i coneixedor del seu immens poder, va posar punt final al (primer) fitxatge de Maradona pel Barça. Minguella va saber, mentre repetia la seva caminada a la inversa per aquell túnel, que la dictadura estava utilitzant Maradona per acontentar el poble com el franquisme utilitzava el Cordobés i Lola Flores. Mentre entretingués el personal, no el deixaria anar. Però Minguella va sospitar més, molt més. Algú d’aquest entorn viciat, corrupte, perillós, mafiós que envoltava el general Videla, va enviar un missatge («mai he tingut proves d’això, però és evident que així va ser») a Núñez, al Barça, perquè no presentés demanda, querella o cap protesta davant la FIFA, que hauria guanyat en hores, no en dies, setmanes o mesos, ja que el contracte era, no només legal, lícit i correcte, sinó impecable, firmat pels dos clubs i el futbolista, en presència del president de l’AFA. Així va descobrir Diego Tornem enrere. Els agradarà. ¿Com va sorgir l’oportunitat de fitxar Maradona? No va sorgir, va ser, com tantes altres vegades, pura casualitat. Minguella s’havia quedat sense feina al deixar el Barça, el 1975, el seu amic Rinus Michels. I com que en sabia tant de futbol i, sobretot, tenia tants contactes amb tants clubs espanyols va decidir que seria observador quan ningú era observador. I va començar a veure futbol per tots els racons del món i a enviar informes, trucar per telèfon a entrenadors i presidents parlant-los d’un munt de jugadors. «En aquells dies, 1976, ningú tenia ni directors esportius, ni directors tècnics, ni planters, ni observadors ni res, tot era summament primitiu», relata Minguella. «I un dia, algú del Burgos em va trucar i em va dir que necessitaven un extrem dret i que els havien parlat d’un tal Jorge ‘Zurdo’ López, i em van demanar que anés a veure’l a Buenos Aires», explica Minguella. I, després d’un parell d’escales (en aquells anys no hi havia vols directes a Buenos Aires), Minguella es presenta en un parell de camps on juga el tal ‘Zurdo’ amb l’Argentinos Juniors. I, sí, d'acord, no era dolent. Però, en el segon partit que veu López, apareix, durant els últims 20 minuts, un futbolista que Minguella de seguida va detectar que era especial. «I no només pel que feia amb la pilota, no, que també, sinó perquè tenia un cap immens, uns cabells llarguíssims i uns pantalons curts i ficats al cul». Era ell, sí, Diego Armando Maradona. Total, que Minguella, complint ordres del Burgos, aconsegueix que Consoli viatgi a Madrid i traspassi ‘el Zurdo’ al Burgos. I, una vegada conclosa aquesta firma, que a Minguella, la veritat, li interessava ben poc, es va emportar, agafat per l’avantbraç, Consoli a un racó del saló i li va dir: «Escolti, perdoni, ara podem parlar del noi aquell, del jovenet, del capgròs, el dels pantalons curts....» I, Consoli, que també, vaja, era militar, el va mirar fixament als ulls i li va dir: «Perdó, senyor Minguella, però ni se li acudeixi, aquest noi és intocable, està protegit, no pot sortir d’aquí». No parlem més del tema». No en van parlar més, però Minguella va viure obsessionat fins a aconseguir aquella primera firma (desmilitaritzada) i la segona definitiva, que ja els explicaré. El cas és que Maradona se’n va anar a jugar el Mundial juvenil del Japó i va ser escollit el millor, a més de guanyar la Pilota d’Or. Ja saben, va ser aquell campionat en què el blaugrana Juan Carlos Pérez Rojo va ser reconegut com el segon millor jugador del món. El cas és que ‘el Pelusa’ continuava creixent i, com que César Luis Menotti va cometre l’error (reconegut, posteriorment, pel mateix ‘Flaco’) de no convocar Maradona per al seu Mundial-78, al preferir ‘el Matador’ Mario Kempes, Minguella va veure l’oportunitat de tornar a visitar Consoli, a la targeta del qual hi figurava un immens cotxe funerari, ja que ell era propietari d’una gran funerària, «cosa que m’hauria d’haver fet sospitar des del primer dia, però, no, no vaig sospitar res», diu fent broma Minguella. El cas és que, per fi, a finals de 1979 i inicis de 1980, el Barça aconsegueix fitxar Maradona per 6 milions de dòlars. «I tots, tots, vam tornar a Barcelona eufòrics, feliços, ¡tenim Maradona!». ¿Segur? 10 dies després d’aterrar, de nou, al Prat, Grondona truca a Minguella i li diu «‘che, viejo’, has de venir, ha sorgit un problemet». Minguella, fart, li diu a Grondona «¡Julio, he trigat tres anys a aconseguir aquest contracte, ¿de quin problemet em parles?» Res que no puguis solucionar amb la teva presència, li diu Grondona, que sabia perfectament què passaria. «Vine, t’instal·les a l’hotel i algú contactarà amb tu». D’allà, al túnel. Del túnel, a la taula de l’almirall Lacoste. Del «no» videlista, a la desesperació (i silenci) de Núñez. I, d’allà, a tornar a començar. Res del que s’havia fet servia. Maradona ja era (gairebé) D10S. Triomfava, enlluernava l’afició, començava a fer publicitat per tot arreu... és a dir, calia canviar de tàctica. Al ‘Pelusa’ l’Argentinos Juniors ja li anava petit, i el club, el campionat, el futbol argentí. Minguella, que, amb tant anar i venir, amb tantes reunions, amb tantes negociacions, s’havia fet (gairebé) íntim dels pares de Diego i, sobretot, del seu curiós representant, Jorge Cyterszpiler, s’inventa una manera de preparar un segon assalt perquè ‘el Pelusa’ acabés aterrant a Barcelona. «Em vaig reunir amb Martín Noel, el nou president de l’Argentinos Juniors, i vam acordar que firmarien un contracte de cessió, per dos anys, al Boca Juniors, que era un club que li encantava a la família Maradona». Maradona va arribar al Boca i, com no podia ser d’altra manera, el Boca va guanyar la Lliga el 1981. Per fi arriba Maradona Entrat el 1982, a les portes del Mundial d’Espanya, que, segons el general Videla, obriria les portes al ‘Pelusa’ per anar-se’n a Espanya, l’enrenou al voltant del número 10 era ja increïble. I allà, de nou, les relacions públiques teixides durant anys per Minguella van ser decisives, ja que el seu amic Julio Grondona li va trucar abans que l’‘albiceleste’ viatgés a Espanya i li va dir «Josep Maria, si encara et continua interessant Maradona, vine ¡ja! perquè acaba d’arribar la Juventus, amb una delegació, encapçalada per l’italinoargentí Omar Sivori, i se’l volen emportar». Minguella va visitar immediatament Núñez, al seu despatx de Núñez i Navarro, i li va preguntar si encara estava interessat en Maradona. «Per descomptat, Josep Maria, ¡ja era nostre!» I Minguella va tornar a volar a Buenos Aires i, a l’arribar-hi, es va trobar un embolic de mil dimonis. No només hi havia la Juve rondant, sinó també altres clubs. Pitjor encara, el Boca Juniors no havia pagat el lloguer anual que s’havia compromès a abonar a l’Argentinos Juniors per la cessió de Maradona i Noel els havia portat als tribunals, cosa que complicava el conflicte. Total, Minguella es va passar un altre mes i mig a l’habitació del soldadet, intentant solucionar el segon fitxatge. «I la veritat, allà vam tenir la sort que el mateix Diego es va plantar: ‘Jo ja vaig firmar pel Barça i no vaig anar-hi. Ara decideixo que no segueixo més aquí i me’n vaig a Barcelona, solucioneu vosaltres aquest tema’. I es va solucionar, sí, per vuit milions de dòlars, llavors una altra fortuna». Si d’alguna cosa està orgullós Minguella és que, en aquella segona ocasió, va aconseguir una cosa mai vista: treure Josep Lluís Núñez de Barcelona («no es movia ni amb una grua»), que va viatjar a Buenos Aires per aconseguir l’acord definitiu, que no la firma del contracte. ¿Com? No, no, el contracte tampoc es va firmar llavors i Diego va viatjar al Mundial d’Espanya, a la concentració de l’Argentina a Alacant, sense ser encara jugador blaugrana. «Una vegada a Espanya, Menotti, que era un gran paio, el va autoritzar un dia a deixar la concentració i Maradona va viatjar a Barcelona per firmar el contracte a les oficines del Barça i, per fi, aquesta vegada sí, ser jugador culer».

El dictador Videla va impedir que Maradona arribés abans al Barça

El tenebrós general argentí va frustrar, amb una ordre, que el primer contracte que el club blaugrana havia firmat amb Argentinos Júniors es convertís en paper mullat i ‘el Pelusa’ va haver d’esperar uns anys per aterrar al Camp Nou

Minguella recorda, amb autèntica por, com la dictadura militar argentina el va convocar en una «tètrica» caserna, on l’almirall Lacoste, decisiu per a la conquesta del títol del 78, li va dir que Diego no podia marxar

El més llegit