Operació Quini, el fracàs de (gairebé) cada any

Quan a Enrique Castro, ‘Quini’ (Oviedo, 1949; Gijón, 2018), per fi li van permetre anar al Barça estava a punt de fer 31 anys i ja gairebé n’hi havien passat les ganes. Ho confessava en privat i, amb el temps, ho va declarar en públic. S’havia cansat d’esperar, se li havia debilitat el desig. El Barça trucava a la seva porta cada estiu, cada any emprenia amb tenacitat l’operació Quini a la recerca d’una figura tan bona, però alguna cosa impedia aquest fitxatge que les dues parts volien i a la qual una tercera s’oposava amb no menys contumàcia: el dret de retenció. Era una llei que permetia als clubs mantenir qualsevol futbolista (espanyol, els estrangers se’n deslliuraven) quan acabava el seu contracte, amb la simple condició d’augmentar un 10% la seva fitxa en la renovació. Els jugadors eren «esclaus», segons alguns titulars de l’època. Potser eren una mica tremendistes, però parlem d’un temps, els anys 70 del segle passat, que la fitxa d’un primer figura de la Lliga espanyola arribava per a un bon pis, un cotxe per fer el fatxenda, bons vestits, però res de supermansions, i ni parlar-ne d’avions privats, així que impedir un traspàs econòmicament molt beneficiós per al futbolista era una feina. La insistència de Montal L’Sporting de Gijón aplicava la norma any rere any. El Barça hi insistia, el Madrid també s’hi interessava, tot i que menys, i el club asturià, files tancades, mai cedia. En una ocasió, Quini fins i tot va fingir deixar el futbol, fart de veure la porta als nassos cada vegada que Agustí Montal posava quaranta, cinquanta, seixanta milions de pessetes a sobre de la taula i els dirigents d’El Molinón tancaven el candau i de nou tiraven la clau al Cantàbric. Ángel Viejo, el promotor de l’escola de Mareo, i el seu successor Manuel Vega Arango van ser dos presidents inflexibles amb Quini, jugador bandera del club. En canvi, amb d’altres, com l’extrem Iñaki Txurruka, van afluixar el puny i a l’estiu del 1976 l’assemblea de compromissaris va autoritzar traspassar-lo a l’Athletic de Bilbao per 35 milions de pessetes (per als del segle XXI, 210.000 euros, molts diners llavors). Per a Quini, l’Sporting va decretar una vegada passar el forrellat després de desdenyar els 50 milions que havia posat el Barça sobre la taula; aquesta mateixa assemblea ni tan sols es va plantejar votar l’oferta blaugrana. L’any següent, Montal va apujar la licitació a 65 milions i els grillons semblava que s’esquerdaven. Tampoc. Amb Schuster i Alexanko El supergolejador de la Lliga espanyola va haver d’esperar que el 1979 la força de l’Associació de Futbolistes (AFE) liquidés el dret de retenció, i el 1980 Quini va fitxar a la fi pel Barça a canvi de 80 milions de pessetes (480.000 euros). Va aterrar al Camp Nou el mateix estiu que Schuster i Alexanko, quan el club emprenia la tercera temporada de l’era Núñez. Tot i que enrere deixava una vida al servei de l’Sporting i desenes de gols, no van faltar els rancorosos. En alguns bars de Gijón que exhibien el pòster de l’equip van tapar-li la cara amb adhesius de Mickey Mouse. A Barcelona es va trobar amb Kubala, que solia alinear-lo amb Simonsen, el danès lleuger, i Krankl, el martell vienès. Però al novembre, després de només 13 partits (set victòries, sis derrotes), Núñez va destituir el mite Laszi i va repescar com a pegat Helenio Herrera, cosa que va ajuntar un Mag (HH) amb un Bruixot (Quini). La temporada, amb tot, va tenir caires nefastos. 25 dies en un ‘zulo’ Quini esperava trobar un niu i va caure en un vesper. El caos del nuñisme incipient era un imant per a les desgràcies, la pitjor sens dubte el segrest de l’asturià. Va passar 25 dies en un ‘zulo’ a Saragossa, en mans d’uns delinqüents comuns que el van abordar quan sortia del seu Ford Granada després d’un partit al Camp Nou contra l’Hèrcules. El drama va desequilibrar el Barça, que va acabar perdent la Lliga en favor de la Reial Societat. Tot i així, Quini va aconseguir el Pitxitxi, amb 20 gols, i repetiria un any després, amb 26. No era estrany que en aquells temps tots admiressin Quini, des de Cruyff fins a Maradona, amb qui va congeniar en els seus dos anys en comú al vestidor. Fins que no va arribar Leo Messi, dècades després, ningú el va destronar dels seus rècords. Va ser un davanter fabulós que va guanyar cinc vegades el Pitxitxi –tres amb l’Sporting i dues amb el Barça–, més dues més a Segona, també al Gijón. En 503 partits oficials va marcar 244 gols (un dels quals, el 3.000 del Barça a la Lliga) i allà per on va passar va deixar sempre empremtes de bonhomia.

Operació Quini, el fracàs de (gairebé) cada any

El gran golejador asturià va ser una obsessió històrica per al Barça, que el va voler fitxar des que va començar a despuntar. Per culpa del dret de retenció, va haver d’esperar a fer 30 anys per arribar al Camp Nou.

El més llegit