David Martín: «Tenim una generació amb la qual somiar durant molts anys»

David Martín està en pau amb si mateix, assegura. El repte que es va marcar quan va agafar la selecció masculina de waterpolo fa sis anys, l’ha complert amb escreix conduint-la al títol de campiona del món aquest cap de setmana, el tercer en la història, i saldant comptes amb Itàlia, la bèstia negra de l’equip espanyol, per derrotar-la a la tanda de penals. Per intuir el tipus de persona que és David Martín (Barcelona, 1977), només cal fer una mirada a les seves xarxes socials. El missatge que va penjar en el seu Twitter tot just guanyar l’or va ser el següent: «Soc un privilegiat per estar envoltat d’aquesta gent. S’ho mereixen», amb una imatge de l’equip i del seu ‘staff’. El grup per davant de l’individual. ¿Com es posa tornar a casa com a campió del món? Genial, és una sensació absoluta de relax. Em sento molt i molt tranquil, perquè aquest era un títol tan esperat, tan desitjat, que una vegada que l’hem aconseguit, personalment, em sento en pau. Quan l’Edu (Lorrio, el porter suplent) va parar el penal decisiu a Itàlia ni vaig saltar. Només em venia de gust veure els nois, viure el moment, veure l’‘staff’ disfrutant. Així que em sento molt relaxat, amb la sensació de la feina ben feta. Aquestes imatges l’acompanyaran tota la seva vida. Tenia molt clar que volia disfrutar d’una final històrica entre dues seleccions amb molta rivalitat i volia viure-la, perquè sempre hi ha tanta tensió a les finals, que no la vius. Volia sentir la presentació, el públic, un escenari amb tanta llegenda com la piscina d’illa Margarita. Així que quan va arribar el moment de la celebració, vaig recordar i em vaig dir: ‘Viu aquest moment’. No vaig fer ni una foto. Segur que n’hi ha de sobres a les webs especialitzades. Volia observar els jugadors i això és el que guardaré al meu cap i al meu cor. ¿És millor aquest títol a l’haver-lo aconseguit contra Itàlia? Sí, molt millor. Hi havia un pes històric en el waterpolo espanyol amb Itàlia, després de les finals perdudes de Barcelona (Jocs), Roma i Gwanju (Mundials), sobretot per a la nostra generació perquè a la final del 2019, a Gwanju, no vam poder competir. Nosaltres a la final vam jugar tres parts meravelloses, després vam viure un temps mort una mica esperpèntic que a ells els va donar vida i va canviar una mica la dinàmica. Tot es va tornar un partit brusc, amb expulsions. Pequem de fatiga i ansietat. Però vam saber recuperar la calma i la serenitat. Després van arribar els penals, que la gent diu que són una loteria, però feia temps que nosaltres fèiem les coses bé. Cada any hem anat creixent i mentalment estàvem preparats i teníem clar que si jugàvem al nostre nivell, podíem ser campions Un or i una plata mundialista, dues plates europees, un quart lloc en els Jocs de Pequín. El que han aconseguit en aquests anys ja parla molt del nivell de l’equip. ¿Som davant un grup que marcarà també el futur? Aquest equip està escrivint la seva pròpia història. El que ha aconseguit en aquests cinc anys és una barbaritat: arribar a quatre finals de grans campionats. I crec que aquest or canviarà una miqueta la història. La història d’aquest equip pot servir de referència i d’exemple per als nens i demostrar-los que has de lluitar pels teus somnis, que de vegades no s’aconsegueixen a la primera, i que mai s’ha de llançar la tovallola. El que més m’enorgulleix d’aquest equip és que després de cada final perduda, tornaven a aixecar-se, i això és un exemple de caràcter i de perseverança. ¿Com se sent després dels passos de dos equips de llegenda com els que van aconseguir els títols mundials de Perth (98) i Fukuoka, al Japó (2001)? Si nosaltres fem waterpolo és en part gràcies a ells. Hem de treure pit i dir-li al món que som un esport minoritari però que hem tingut grans generacions. També en la femenina. I ara està l’equip masculí i que ningú tinguin dubtes que seguirem en aquest camí, competint en cada torneig i amb opcions de guanyar-lo, tot i que després són els detalls els que decideixen. Només cal mirar a Hongria, setena a casa, o Sèrbia, que és la campiona olímpica i ha quedat cinquena en aquest Mundial. El que sí que està clar és que tenim una generació amb la qual somiar molts anys. L’edat de molts dels integrants de l’equip a més convida a il·lusionar-se: Unai Aguirre, 19 anys; Sanahuja, 22; Granados, 24; Tahull i Bustos 25... La maduresa d’aquest equip no ha arribat encara. Un jugador sol estar en la seva plenitud entorn dels 27 anys. El més bo és que nosaltres vam fer el canvi generacional el 2017. Molts d’aquests jugadors van entrar sent nens i ara són homes. Tenen experiència en la gran competició i, a més, la selecció continua oberta per a tots aquells que estiguin en condicions de fer el pas. Això ha passat ara amb Unai Aguirre, però abans ens va passar amb Álvaro Granados, per exemple. El treball de les federacions i dels centres d’alt rendiment està donant resultats i personalment em sento més que satisfet. Cas a part és del Felipe Perrone, de 36 anys, la seva prolongació a la piscina, que ha sigut elegit MVP del torneig. El Felipe era el meu millor amic quan érem jugadors. Ara mantenim la distància, però hi ha una connexió important. Sap com penso, sap el que vull transmetre al vestidor. Està tocat amb una vareta màgica, és un portent físic i és un jugador molt experimentat, que ajuda molt els joves. El Felipe és el millor. Per a mi és un luxe tenir-lo i hi serà mentre vulgui. És evident que aquesta química és fonamental i que comptar amb un nucli de vuit jugadors de l’Atlétic Barceloneta ajuda molt. Té avantatges i desavantatges. Crea automatismes, però si la temporada va malament al Barceloneta, per exemple, tu ho reculls també. Però és de lloar la feina i l’aposta del Barceloneta per competir en la Champions i de clubs com el Sabadell i el Barcelona per invertir, perquè els que més juguin en la Champions, més gran serà el creixement individual. Entre les persones que va recordar després de la victòries hi havia dos exjugadors seus com Daniel López Pinedo i Fran Fernández, que van ser a Budapest per recolzar els seus companys. Aquesta selecció és com un edifici i alguns dels arquitectes del projecte han sigut Dani López, Fran Fernández, Mallarach, o gent com Marc Mingell o Albert Español, que s’han encarregat de transmetre els valors de com es competeix, com s’entrena i s’han encarregat d’explicar-hoho als joves. Vostè sempre posa el col·lectiu per davant, però què suposa aquest títol a nivell personal. Significa molt. Com a jugador no vaig poder aconseguir-ho, vaig perdre una final en els penals, com a entrenador tampoc vaig poder. I era un repte personal que tenia gravat a foc. És una victòria que em reafirma en els meus ideals. Em sento molt orgullós d’haver seguit amb la meva filosofia de vida i de treball, de respecte a uns valors. I després, és clar, perquè reafirma una aposta, un canvi tàctic que va néixer a Barcelona 2018, on es va demostrar que era vàlid per competir, i que compta amb variants tàctiques abundants i això requereix molt treball i concentració. Ara Espanya sap al que ha de jugar en cada moment. Aquest títol mundial és un deute que tenia el waterpolo amb vostès com a grup per trucar tantes vegades a la porta i per una trajectòria tan brillant. El deute amb Itàlia sí que pot estar saldada. Són dos deutes en un, de fet, un de guanyar una final en els penals i a més contra Itàlia. Necessitàvem saldar-lo i aquest triomf ens permet fer-ho.

David Martín: «Tenim una generació amb la qual somiar durant molts anys»

El tècnic barceloní es mostra feliç i orgullós en una conversa amb EL PERIÓDICO per tornar la selecció al cim

El més llegit